ASPECTES PSICOLÒGICS DELS REGALS DE REIS EN ELS NENS

En aquestes dates nadalenques, les tradicions de cada any tornen a arribar;els carrers s’omplen de llums, les famílies es reuneixen, ens envolta un cert aire d’alegria, esperança i bons propòsits. Aquests darrers anys, marcats per la crisi econòmica, ens fa replantejar i prendre consciència que la felicitat no ve donada pels diners, cosa que anys enrere semblava que tothom era feliç perquè “tenia de tot” i que ara no ho podem ser. Per tant, estem davant  d’una crisi de valors i em de tendir a recuperar-ne molts dels que s’havien deixat de banda. Per als nens, el tió i els reis és el que els marca l’arribada d’aquestes dates, els regals de Nadal!! S’ha de fer cagar el tió, la carta als reis, anar a veure la cavalcada, esperar la nit de reis etc. 

En totes aquestes activitats i trobades es poden tenir en compte certs aspectes psicològics que es posen en funcionament i que, segons la forma d’actuar que tinguin els pares, seran aprofitades per desenvolupar i potenciar en els nens aspectes com:

a)  PRESA DE DECISIÓ: Davant la pregunta: “Que vols per reis?”

els podríem ajudar de la següent manera segons la seva edat:

Els més petitons (3-6 anys) hauran de seleccionar d’entre gran quantitat de joguines, fet que els hi és complicat. Es decantaran per aquelles que els hi resultin més vistoses, hagin vist més cops etc... És bo que davant d’un catàleg de joguines senyali els que més li agraden  o en una botiga abans d’entrar comentar-li que haurà de triar entre 2 i 4 joguines que més li agradin. En canvi, a partir dels 6-10 anys les seves decisions seran més pensades segons els seus gustos, modes etc. i la seva capacitat de centrar-se serà més bona És important motivar-los i ajudar-los a que preguin la decisió de triar entre 5 i 7 coses i no més.

b) Un cop han fet la Carta als Reis han de SABER ESPERAR a què arribin. És important ensenyar als nens a saber esperar. Està relacionat amb aprendre a posposar les recompenses, és a dir, els nens quan volen alguna cosa ho volen “ja”, doncs quan el nen ens demana una xocolatina per exemple,  podem comentar-li: “Si, la mare et donarà la xocolatina quan hagis acabat els deures”. D’aquesta forma, allargant el que vol en el temps, per exemple: “quan arribin els reis”, aprèn que per a aconseguir el que volem és necessari un esforç.

c)  VALOR del regal: Entre regals de tió, reis i de part de diferents

membres de la família un nen pot rebre massa regals en funció de la seva capacitat d’assimilació. És a dir, per un nen de menys d’1 any recordar que el simple embolcall de paper pot resultar el millor regal, per tant, és aconsellable no sobreestimular-lo. En nens a partir dels 3 anys és bo que els regals no sobrepassin els 4 en total per tal de poder facilitar que el nen els valori tots. A partir dels 6 anys tenir present els regals no materials, com experiències, excursions etc.

d) EDUCAR: Em de tenir en compte que a través del joc els nens poden aprendre moltes habilitats. És aconsellable regalar jocs que propicien un espai de relació, és a dir, jocs com el “parxís” on s’hagi de jugar amb més persones, s’hagi de compartir entre germans, amics, pares i seguir tots unes regles.

e)  TOLERÀNCIA A LA FRUSTRACIÓ: Per últim és bo que aprenguin a que no sempre tindran TOT allò que demanen.  

Cristina Marquès Solé

Psicòloga núm col. 18058

EDUCAR AMB LÍMITS

Aquest escrit es dirigeix a mares, pares, cuidadors, familiars, ... de nens entre 1 i 3 anys. De totes maneres, les recomanacions poden aplicar-se a nens de qualsevol edat. 

El procés d’educar implica que els adults sapiguem respondre adequadament a les necessitats físiques i psíquiques dels infants. Si entenem que tots els nens són diferents, igual que ho són els seus pares i les seves mares, entendrem que és important que adaptem la nostra manera de fer a aquestes diferències.

QUÈ ENTENEM PER LÍMITS?

Són aquell conjunt de normes, rutines i hàbits dirigides a la conducta de les criatures. Tenint en compte les necessitats de cada família, mantenir uns horaris estables, afavoreixen els hàbits ( àpats, higiene, descans, joc...), faciliten que el nen/a reguli el seu comportament, es mostri implicat en les situacions de relació i es mostri més relaxat la major part del dia. Els límits proporcionen seguretat i percepció de control en el nen. Seguretat en el sentit que entén què s’espera d’ell i què pot passar si no es comporta adequadament i percepció de control en el sentit que pot anticipar les rutines diàries, i escollir, a mesura que creix, la conducta més apropiada.

QUÈ VOLEM PER EL NOSTRE FILL/A?

Respondre’ns aquesta pregunta ens ajudarà a marcar-nos objectius i normes, de manera que establirem una disciplina, entesa com a conjunt de normes i hàbits que facilitin comportaments adequats a cada situació. D’aquí s’anirà definint l’estil educatiu de cada progenitor.

Citant Ignasi Vila, en el seu llibre “Créixer amb tu: els infants de18 a 36 mesos”, ens diu que: “un dels reptes de la infància consisteix en descobrir l’estructura i el significat de la vida. I això s’aprèn descobrint regles i normes que regulen el funcionament de les coses”.

CAL TENIR EN COMPTE QUE:

Alguns comportaments desafiants (dir no, no cooperar...) apareixen per cridar l’atenció del pare i/o la mare o com a reafirmació de la personalitat del nen. Està en una edat en la que la prioritat és l’exploració de l’entorn i les pròpies capacitats alhora que va guanyant independència respecte l’adult. Les normes li serveixen per poder descobrir allò que pot fer i allò que no.

COM POSAR LÍMITS?

Els límits es posen a la conducta del nen i no a la forma de ser o sentir del nen. A moltes mares i pares ens encantaria trobar la recepta miraculosa, tot i que sabem que no existeix. Ara bé, si seguim algunes pautes, podrem viure l’experiència d’educar els nostres fills amb serenitat i entusiasme:

• Felicita el nen pel seu bon comportament, l’ajudaràs a que entengui què s’espera d’ell alhora que amb la teva aprovació i atenció l’ajudaràs a sentir-se segur.
• Dóna-li ordres clares i senzilles: digues-li què ha de fer en comptes d’insistir en allò que no ha de fer. Ex: “agafa el biberó per aquí”, en comptes de dir-li “no agafis així el biberó!”. I assegura’t que té la capacitat per fer-ho!
• Afavoreix que el nen aprengui que la manera d’aconseguir la teva atenció és portant-se bé.
• Anticipa’t a situacions de possible conflicte. Si has d’anar amb cotxe  i saps que s’enfadarà, pots explicar què fareu i què esperes d’ell. Ex: “ara anirem amb cotxe, estarem una estona i t’has de portar bé, d’acord?”.
• Les ordres i els hàbits amb joc, engresquen els nens a mostrar-se col·laboradors.  Ex: si cal recollir les joguines podem dir “mira, ara agafo aquesta joguina i la poso aquí, a veure com ho fas tu?”.
• Ofereix alternatives a la conducta: si el nen puja per les taules i cadires de la llar d’infants, pots dir-li que si té ganes de saltar pot pujar sobre les rodes, troncs i pedres que hi ha al pati de l’escola.
• Ajuda’l a estar responsable. És més recomanable dir: “vés molt alerta al pujar sobre el sofà, si no podries caure i fer-te mal” que dir “no pugis al sofà que cauràs!”
• Parla-li de com et sents davant una determinada conducta.  Per ex: “la mama està enfadada perquè has llençat la joguina al vidre”. I permet que “refaci” allò que no ha fet bé, en aquest cas “ és important que recullis la joguina perquè llençar-la al vidre es pot trencar”.

ALGUNES REFLEXIONS:

• Evita excedir-te en les prohibicions (tot i que en cas de perill, cal actuar).
• Els límits calen ser negociats a mesura que el nen va creixent, explicant-los més que imposant-los. Si expliquem la norma: “respectem les joguines”, l’ajudem a raonar participant de la responsabilitat de prendre decisions.
• Evita utilitzar frases que posin en dubte els teus sentiments cap al teu fill/a. Poden ferir la seva autoestima i està en una edat on confon realitat i ficció. Si li dius: “ si et portes malament, et deixaré d’estimar” pot sentir-se insegur, amb por i sense voler, produir-li malestar emocional.
• S’ha demostrat que fer ús del càstig físic (picar, pessigar, sacsejar...) i les amenaces per millorar la conducta dels nens i nenes no afavoreixen bons comportaments a més de causar dany emocional i conseqüències negatives per al desenvolupament de la seva personalitat.

L’EFECTE MIRALL:

Els adults tenim un paper de “mirall” en els infants. Per això és important cuidar el nostre llenguatge alhora de descriure la manera de ser, de fer, de sentir del nen/a. El nen va construint la seva pròpia imatge i va prenent consciència de qui és, per això cal evitar l’etiquetatge negatiu, per ex: “ets dolent”.

Àngels Martí Pérez

Psicòloga col. 9917

Terapeuta familiar-Coach personal

www.eticespais.com

Bibliografia:

Vila, I: “Créixer amb tu: els infants de 18 a 36 mesos: una petita guia per a pares i mares”, Generalitat de Catalunya, 2005.

Faber, A. I Mazlish, E. : “Como hablar para que sus hijos le escuchen y como escuchar para que sus hijos le hablen” Ed. Medici, 1997

UN PROBLEMA TÍPIC DE LA INFÀNCIA, LES DISLÀLIES.

Des del naixement fins que som grans passem per una maduració cerebral i de l’aparell fonoarticulador, per tant, per una etapa d’adquisició i de desenvolupament de la parla entre altres. Al llarg d’aquest procés hi ha una fase del desenvolupament del llenguatge en que mostrem certes dificultats en l’articulació d’alguns sons o fonemes, els distorsionem. Però aquest fet és normal, és a dir, es tracta d’un procés evolutiu fins aproximadament els 4-5 anys (tot i que alguns sons poden adquirir-se fins i tot més tard, per exemple la /r/); i normalment aquestes dificultats desapareixen amb el temps. Tot i així, molts són els pares que es preocupen per la parla dels seus fills. En aquests casos, la millor intervenció que es pot duu a terme és el consell. Doncs s’han d’eliminar els mals hàbits: evitar dirigir-se als nens utilitzant un llenguatge infantil, així com eliminar l’ús del xumet i del biberó.

Si l’edat del nen/a és superior a la franja d’edat citada, aleshores ja es considera un  problema i cal ser intervingut per un logopeda. En el cas que no es realitzi un tractament logopèdic adequat, la correcció de la dislàlia serà més dificultosa al llarg dels anys perquè els òrgans fonatoris perden plasticitat amb el temps.

Per tant, independentment de l’edat de l’infant si aquest presenta un trastorn en l’articulació d’algun o alguns fonemes o sons de la parla, ja sigui per absència o alteració d’aquests o per la substitució per altres fonemes; se l’etiqueta de dislàlia. Podent arribar a ésser inintel·ligible el llenguatge del nen/a si es presenta una parla molt dislàlica.  Per altra banda, la dislàlia pot produir ansietat, desesperació i desànim en tots aquells nens que no es senten compresos pel seu entorn. 

Les característiques principals dels nens que presenten dislàlia són:

• La presència d’errors en l’articulació dels sons de la parla. Ja sigui al principi, al mig o al final de les paraules; i tant en el llenguatge espontani com en la repetició d’un model.
• Generalment l’edat del nen/a és superior als 4 anys d’edat.
• No existeix cap dels següents problemes: trastorns neurològics, dèficit mental, hipoacúsia, canvi d’idioma.

Pel que fa al seu tractament, aquest es basa en dues parts: la intervenció indirecta, en la qual el seu objectiu consisteix en la maduració dels òrgans fonatoris; i la intervenció directa, en la qual es treballa l’articulació del fonema i la seva generalització en el llenguatge espontani del nen. Cal tenir en compte que no deixen de ser nens i que per tant el seu tractament ha de ser lúdic i divertit.

Anna Sangrà

Logopeda i fisioterapeuta col. 3723

LA CONDUCTA COM EXPRESSIÓ DE LES EMOCIONS

En un moment on les interaccions i els vincles afectius prenen vida a través de les xarxes socials us proposo que reflexionem sobre les relacions i els aspectes psicoemocionals que es posen en joc.

Des del naixement, un nadó aprèn a desenvolupar-se a nivell socioafectiu. És un fet que necessita ajuda per aconseguir-ho. Hi ha aspectes que es desenvoluparan pel “seu codi genètic” i d’altres que dependran del paper dels pares i les persones que contribueixin a la seva educació (escola, mestres, avis, cangurs, ...). És important educar les emocions com a resposta a les diferents situacions socials.

La intel·ligència intrapersonal és la que fa referència a la capacitat d’identificar les pròpies emocions, analitzar-les, descriure-les, posar-lis nom i avaluar-les (Gardner). Goleman, creador de la Teoria de la Intel·ligència Emocional defineix aquest tipus d’intel·ligència com la capacitat humana de sentir, entendre, controlar i modificar estats emocionals en un mateix i els demés, amb l’objectiu de millorar les relacions entre les persones (basat en la intel·ligència intrapersonal i interpersonal de Gardner), els elements que constitueixen la intel·ligència emocional són:

Competència personal :

·       viure i conèixer les pròpies emocions

·       regular les emocions

·       automotivar-se

Competència social:

·       reconèixer les emocions dels altres

·       establir relacions

A mesura que els fills creixen i van passant per les etapes evolutives, tenen diferents necessitats que sovint no saben com expressar ni com demanar l’ajuda als pares. Què els queda? La conducta. Aquell conjunt de respostes que sovint van més enllà del què es veu.

Imaginem una noia de 15 anys que de cop comença a baixar el seu rendiment acadèmic i les notes. Mostra la mirada perduda, una escolta empobrida, una actitud de deixadesa i de no importar-li el què li diuen, es passa les tardes a l’habitació connectada a l’ordinador i fent els àpats allà... La mare pot insistir-li perquè s’esforci més. Té l’afany de ser una mare competent i capaç d’ajudar a la seva filla a treure les millors notes per arribar a la universitat. Amb el temps, les discussions i els fracassos acadèmics, la mare oblida dir-li quant l’estima, que està al seu costat amb tot el que ella necessiti... I la noia, conscient o inconscientment, utilitza la seva conducta per atraure l’atenció de la mare perjudicant-se a sí mateixa, empobrint el seu autoconcepte acadèmic.

En aquest cas, quan les dues conversin des del què senten, quan ho senten, com ho senten i què fan per estar millor.... és possible que trobin un espai de diàleg on arribar a entendre’s. La mare pot descobrir que la noia està trista perquè potser ha perdut a la seva millor amiga per exemple, i la filla pot entendre que la mare necessita sentir-se bona mare fent-la esforçar, així és com l’havien educada de petita els avis. Les dues poden aprendre a relacionar-se d’una forma més positiva i nodridora, des del diàleg de les emocions.

La noia està en ple procés maduratiu. Una etapa caracteritzada per les fluctuacions emocionals, sovint amb dificultats per entendre i gestionar les emocions que experimenta. És necessari que es millorin els vincles afectius i que els pares col·laborin en l’educació emocional d’ella, replantejant les normes i directrius a seguir.

A nivell acadèmic, és necessari introduir hàbits d’estudi i tècniques d’aprenentatge noves que l’ajudin a consolidar les estratègies que ja té, en base als nous reptes acadèmics que se li plantegen. Per altra banda, és important treballar la motivació acadèmica, que està íntimament relacionada amb l’autoestima i amb la capacitat de tenir un cert control sobre la pròpia vida i d’ensortir-se’n.

FÒBIA SOCIAL: DETECCIÓ PRECOÇ I COM HO ABORDEM EN TERÀPIA?

Durant l’etapa escolar els nostres fills comencen a fer activitats extraescolars, van de colònies, d’excursió, fan amics nous, es queden a dormir a casa d’un altre nen, etc... Per a la gran majoria d’ells són activitats on poden divertir-se, distreure’s i créixer en  diferents entorns.

Aquestes activitats són molt importants per els nens donat que fa que estiguin en contacte amb d’altres nens i visquin noves experiències amb els seus companys, més enllà de l’entorn familiar.

Potser que el nostre fill no vulgui fer aquest tipus d’activitats, les rebutja totalment o manifesta malestar (mal de panxa/cap, plors) quan ho ha de fer. Davant d’aquestes reaccions és important valorar el motiu d’aquesta insatisfacció i el grau de desadaptació que li genera, per a poder aportar-li recursos i suport per a afrontar aquestes situacions de forma saludable i que no l’acompanyi durant l’etapa adolescent, on es fa més patent i l’etapa adulta.

Quan aquest malestar continua i s’allarga fins etapes adolescents i adultes, parlem de Fòbia Social que es sol iniciar al voltant dels 14-15 anys i l’entenem com a POR desproporcionada  a situacions d’interacció social, és a dir, situacions que d’entrada no tenen cap perill on és imprescindible relacionar-nos amb d’altres persones, com per exemple:  demanar informació, conèixer gent nova, parlar per telèfon, anar a festes o reunions, activitats extraescolars, colònies, etc...

En aquestes situacions les persones poden  tenir la CREEENÇA que la seva actuació serà inadequada, ridícula o humiliant i que a més, els altres se n’adonaran i el desqualificaran o rebutjaran.

Davant d’aquestes creences hi sol haver una activació fisiològica intensa, és a dir, l’exposició a situacions  d’interacció provoquen ANSIETAT.

En conseqüència a aquesta ansietat,  la resposta  de la persona sol ser d’ EVITACIÓ de l’estímul/situació temuda. Sovint es tarda anys a demanar ajut.

 És important detectar-ho quan abans millor, per tant, cal estar alerta durant la infantesa.

Les causes que estan al darrera són vàries, per una banda factors constitucionals com un temperament ansiós però també factors ambientals com mals models d’habilitats socials, vincles, situacions traumàtiques, aprenentatge de creences disfuncionals, falta d’autoestima, complexos, etc...

COM HO TREBALLAREM EN CONSULTA AMB EL PSICÒLEG? ABORDATGE TERAPÈUTIC:

-Entrenament en Habilitats Socials: iniciar converses, fer una invitació, demanar per entrar en algun grup, dir quelcom positiu als altres, proposar jocs, donar la pròpia opinió a les converses, comunicació no verbal, saber dir “no”, expressar sentiments, controlar la vergonya etc.

-Detectar i millorar pensaments com: “Perquè no li dic res?”,”Estic quedant fatal”,”Quin silenci”,”S’adonarà que no se que dir”,”quina vergonya” etc.

-Exposar-se a les situacions temudes per tal que es produeixi un canvi en les expectatives temoroses del nen. Ex: demanar coses, parlar per telèfon., continuar converses, etc i no reforçar l’evitació.

-Relaxació, tècniques encaminades a la desactivació fisiològica que provoca l’ansietat.

Cristina Marquès Solé

Psicòloga col. 18058

AMOR PASSIÓ VERSUS AMOR AFECTE

En l’escrit d’aquesta setmana, us presentem una consulta que va realitzar la Montserrat Soler, col-laboradora d’ETIC, editada en el llibre d’Eduard Punset. “Lo que nos pasa por dentro”

AMOR PASSIÓ VERSUS AMOR AFECTE:

Sóc una noia de 32 anys que porto gairebé  deu anys amb la meva parella, i  dos de casada. Fa uns mesos vaig conèixer un noi del que poc a poc em vaig anar enamorant fins el punt de quedar vàries vegades per estar junts. Ell és l’ ideal de persona que sempre havia volgut: físicament, psicològicament, posició social… però ja m’ ha deixat clar que no vol res formal amb  ningú i  l’ únic que l’ interessa és una relació passional. Ara he decidit oblidar-me d’aquesta persona i intentar centrar-me en la meva parella, però em resulta impossible. No el veig com abans, sento que ja no n’estic enamorada, però no m’imagino  la meva vida sense ell. Em sento fatal perquè ell m’estima amb tota la seva ànima i jo vull correspondre’l  però sento que no puc. És possible tornar-se a enamorar de la teva parella?

Respon: Montserrat Soler

Des de la perspectiva de la psicologia social  hi  ha  autors que diferencien allò  que anomenem amor como una combinació a partir de dos components bàsics: amor-afecte i  amor-passió. En l’amor-passió hi ha més idealització, fantasia i recompenses imaginàries. Una altra de les diferències és el factor temporal: l’ afecte sol durar molt  més temps, mentre que l’ amor passió és molt  més fràgil. En el procés d’enamorament es poden percebre augmentats els valors de l’altre, es tendeix  a seleccionar els aspectes positius o minimitzar els negatius.

El fet de que hagis abandonat una relació que potser es caracteritzava per amor-passió, sense compromís, pot ser el primer pas per tornar  a trobar l’ amor-afecte que teníeu. També et podria  ser d’ajuda renovar la mirada que tens de la  teva  parella i de la vostra relació prestant atenció a les actituds i valors que compartiu, l’ amistat i l’estima. És important tenir en compte que en l’ amor es troben els components cognitius, emocionals i pragmàtics, o sigui, allò que es pensa, allò que se sent i allò que es fa. El compromís és una de las característiques de l’ amor-afecte. El manteniment de la parella requereix de l’atenció i la cura constant.

En el llibre Sobrevivir a la pareja, Linares y Campos comenten que quan s’ ha estat infidel en una parella, si la valoració que fa  el membre que ha estat  infidel és la d’ interessar-se per a recuperar i restaurar el vincle, llavors s’ha d’estimular l’ esperit pràctic i cuidar-se de guanyar espais de plaer sense forçar la marxa.

Montserrat Soler Roca

Psicòloga clínica, psicoterapeuta i màster en teràpia familiar i en trauma infantil. Col. 3310

Col·laboradora d’E.T.I.C Espais de Teràpies i Coaching.

Membre d’APOL ( apoyo psicológico on line) Fundació Eduard Punset .

Col·laboradora en el LLibre d’ Eduard Punset “Lo que nos pasa por dentro”