Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 22 d’octubre del 2012

LA CONDUCTA COM EXPRESSIÓ DE LES EMOCIONS


En un moment on les interaccions i els vincles afectius prenen vida a través de les xarxes socials us proposo que reflexionem sobre les relacions i els aspectes psicoemocionals que es posen en joc.
Des del naixement, un nadó aprèn a desenvolupar-se a nivell socioafectiu. És un fet que necessita ajuda per aconseguir-ho. Hi ha aspectes que es desenvoluparan pel “seu codi genètic” i d’altres que dependran del paper dels pares i les persones que contribueixin a la seva educació (escola, mestres, avis, cangurs, ...). És important educar les emocions com a resposta a les diferents situacions socials.
La intel·ligència intrapersonal és la que fa referència a la capacitat d’identificar les pròpies emocions, analitzar-les, descriure-les, posar-lis nom i avaluar-les (Gardner). Goleman, creador de la Teoria de la Intel·ligència Emocional defineix aquest tipus d’intel·ligència com la capacitat humana de sentir, entendre, controlar i modificar estats emocionals en un mateix i els demés, amb l’objectiu de millorar les relacions entre les persones (basat en la intel·ligència intrapersonal i interpersonal de Gardner), els elements que constitueixen la intel·ligència emocional són:
Competència personal :
·       viure i conèixer les pròpies emocions
·       regular les emocions
·       automotivar-se
Competència social:
·       reconèixer les emocions dels altres
·       establir relacions
A mesura que els fills creixen i van passant per les etapes evolutives, tenen diferents necessitats que sovint no saben com expressar ni com demanar l’ajuda als pares. Què els queda? La conducta. Aquell conjunt de respostes que sovint van més enllà del què es veu.


Imaginem una noia de 15 anys que de cop comença a baixar el seu rendiment acadèmic i les notes. Mostra la mirada perduda, una escolta empobrida, una actitud de deixadesa i de no importar-li el què li diuen, es passa les tardes a l’habitació connectada a l’ordinador i fent els àpats allà... La mare pot insistir-li perquè s’esforci més. Té l’afany de ser una mare competent i capaç d’ajudar a la seva filla a treure les millors notes per arribar a la universitat. Amb el temps, les discussions i els fracassos acadèmics, la mare oblida dir-li quant l’estima, que està al seu costat amb tot el que ella necessiti... I la noia, conscient o inconscientment, utilitza la seva conducta per atraure l’atenció de la mare perjudicant-se a sí mateixa, empobrint el seu autoconcepte acadèmic.
En aquest cas, quan les dues conversin des del què senten, quan ho senten, com ho senten i què fan per estar millor.... és possible que trobin un espai de diàleg on arribar a entendre’s. La mare pot descobrir que la noia està trista perquè potser ha perdut a la seva millor amiga per exemple, i la filla pot entendre que la mare necessita sentir-se bona mare fent-la esforçar, així és com l’havien educada de petita els avis. Les dues poden aprendre a relacionar-se d’una forma més positiva i nodridora, des del diàleg de les emocions.
La noia està en ple procés maduratiu. Una etapa caracteritzada per les fluctuacions emocionals, sovint amb dificultats per entendre i gestionar les emocions que experimenta. És necessari que es millorin els vincles afectius i que els pares col·laborin en l’educació emocional d’ella, replantejant les normes i directrius a seguir.
A nivell acadèmic, és necessari introduir hàbits d’estudi i tècniques d’aprenentatge noves que l’ajudin a consolidar les estratègies que ja té, en base als nous reptes acadèmics que se li plantegen. Per altra banda, és important treballar la motivació acadèmica, que està íntimament relacionada amb l’autoestima i amb la capacitat de tenir un cert control sobre la pròpia vida i d’ensortir-se’n.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

FÒBIA SOCIAL: DETECCIÓ PRECOÇ I COM HO ABORDEM EN TERÀPIA?


Durant l’etapa escolar els nostres fills comencen a fer activitats extraescolars, van de colònies, d’excursió, fan amics nous, es queden a dormir a casa d’un altre nen, etc... Per a la gran majoria d’ells són activitats on poden divertir-se, distreure’s i créixer en  diferents entorns.

Aquestes activitats són molt importants per els nens donat que fa que estiguin en contacte amb d’altres nens i visquin noves experiències amb els seus companys, més enllà de l’entorn familiar.

Potser que el nostre fill no vulgui fer aquest tipus d’activitats, les rebutja totalment o manifesta malestar (mal de panxa/cap, plors) quan ho ha de fer. Davant d’aquestes reaccions és important valorar el motiu d’aquesta insatisfacció i el grau de desadaptació que li genera, per a poder aportar-li recursos i suport per a afrontar aquestes situacions de forma saludable i que no l’acompanyi durant l’etapa adolescent, on es fa més patent i l’etapa adulta.

Quan aquest malestar continua i s’allarga fins etapes adolescents i adultes, parlem de Fòbia Social que es sol iniciar al voltant dels 14-15 anys i l’entenem com a POR desproporcionada  a situacions d’interacció social, és a dir, situacions que d’entrada no tenen cap perill on és imprescindible relacionar-nos amb d’altres persones, com per exemple:  demanar informació, conèixer gent nova, parlar per telèfon, anar a festes o reunions, activitats extraescolars, colònies, etc...

En aquestes situacions les persones poden  tenir la CREEENÇA que la seva actuació serà inadequada, ridícula o humiliant i que a més, els altres se n’adonaran i el desqualificaran o rebutjaran.

Davant d’aquestes creences hi sol haver una activació fisiològica intensa, és a dir, l’exposició a situacions  d’interacció provoquen ANSIETAT.

En conseqüència a aquesta ansietat,  la resposta  de la persona sol ser d’ EVITACIÓ de l’estímul/situació temuda. Sovint es tarda anys a demanar ajut.
 És important detectar-ho quan abans millor, per tant, cal estar alerta durant la infantesa.

Les causes que estan al darrera són vàries, per una banda factors constitucionals com un temperament ansiós però també factors ambientals com mals models d’habilitats socials, vincles, situacions traumàtiques, aprenentatge de creences disfuncionals, falta d’autoestima, complexos, etc...

COM HO TREBALLAREM EN CONSULTA AMB EL PSICÒLEG? ABORDATGE TERAPÈUTIC:

-Entrenament en Habilitats Socials: iniciar converses, fer una invitació, demanar per entrar en algun grup, dir quelcom positiu als altres, proposar jocs, donar la pròpia opinió a les converses, comunicació no verbal, saber dir “no”, expressar sentiments, controlar la vergonya etc.

-Detectar i millorar pensaments com: “Perquè no li dic res?”,”Estic quedant fatal”,”Quin silenci”,”S’adonarà que no se que dir”,”quina vergonya” etc.

-Exposar-se a les situacions temudes per tal que es produeixi un canvi en les expectatives temoroses del nen. Ex: demanar coses, parlar per telèfon., continuar converses, etc i no reforçar l’evitació.

-Relaxació, tècniques encaminades a la desactivació fisiològica que provoca l’ansietat.

Cristina Marquès Solé
Psicòloga col. 18058

dijous, 18 d’octubre del 2012

AMOR PASSIÓ VERSUS AMOR AFECTE


En l’escrit d’aquesta setmana, us presentem una consulta que va realitzar la Montserrat Soler, col-laboradora d’ETIC, editada en el llibre d’Eduard Punset. “Lo que nos pasa por dentro

AMOR PASSIÓ VERSUS AMOR AFECTE:

Sóc una noia de 32 anys que porto gairebé  deu anys amb la meva parella, i  dos de casada. Fa uns mesos vaig conèixer un noi del que poc a poc em vaig anar enamorant fins el punt de quedar vàries vegades per estar junts. Ell és l’ ideal de persona que sempre havia volgut: físicament, psicològicament, posició social… però ja m’ ha deixat clar que no vol res formal amb  ningú i  l’ únic que l’ interessa és una relació passional. Ara he decidit oblidar-me d’aquesta persona i intentar centrar-me en la meva parella, però em resulta impossible. No el veig com abans, sento que ja no n’estic enamorada, però no m’imagino  la meva vida sense ell. Em sento fatal perquè ell m’estima amb tota la seva ànima i jo vull correspondre’l  però sento que no puc. És possible tornar-se a enamorar de la teva parella?

Respon: Montserrat Soler
Des de la perspectiva de la psicologia social  hi  ha  autors que diferencien allò  que anomenem amor como una combinació a partir de dos components bàsics: amor-afecte i  amor-passió. En l’amor-passió hi ha més idealització, fantasia i recompenses imaginàries. Una altra de les diferències és el factor temporal: l’ afecte sol durar molt  més temps, mentre que l’ amor passió és molt  més fràgil. En el procés d’enamorament es poden percebre augmentats els valors de l’altre, es tendeix  a seleccionar els aspectes positius o minimitzar els negatius.
El fet de que hagis abandonat una relació que potser es caracteritzava per amor-passió, sense compromís, pot ser el primer pas per tornar  a trobar l’ amor-afecte que teníeu. També et podria  ser d’ajuda renovar la mirada que tens de la  teva  parella i de la vostra relació prestant atenció a les actituds i valors que compartiu, l’ amistat i l’estima. És important tenir en compte que en l’ amor es troben els components cognitius, emocionals i pragmàtics, o sigui, allò que es pensa, allò que se sent i allò que es fa. El compromís és una de las característiques de l’ amor-afecte. El manteniment de la parella requereix de l’atenció i la cura constant.
En el llibre Sobrevivir a la pareja, Linares y Campos comenten que quan s’ ha estat infidel en una parella, si la valoració que fa  el membre que ha estat  infidel és la d’ interessar-se per a recuperar i restaurar el vincle, llavors s’ha d’estimular l’ esperit pràctic i cuidar-se de guanyar espais de plaer sense forçar la marxa.

Montserrat Soler Roca
Psicòloga clínica, psicoterapeuta i màster en teràpia familiar i en trauma infantil. Col. 3310
Col·laboradora d’E.T.I.C Espais de Teràpies i Coaching.
Membre d’APOL ( apoyo psicológico on line) Fundació Eduard Punset .
Col·laboradora en el LLibre d’ Eduard Punset “Lo que nos pasa por dentro”