Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 19 de desembre del 2013

LA INTERACCIÓ EN L'EDUCACIÓ: RELACIÓ DE PODER VERSUS EMPATIA

La família té una impotència cabdal en el desenvolupament emocional i l’autoestima de l’infant.

En la parentalitat, J.L. Linares, comenta que destaquen dos tipus de funcions: la socialitzant i la nutrient. En la primera hi ha les funcions normatives i protectores i en les segona hi ha el reconeixement, l’estima i la valoració.

Les habilitats com l’escolta activa, l’empatia i  el recolzament afavoreixen la funcionalitat de la família a diferencia  de les critiques o l’abús de poder que provoquen el distanciament , el rebuig i generen incomprensió. Els patrons de comunicació que s’estableixen en la interacció estan relacionats amb la competència familiar.

Cal tenir en compte com poder reduir la interacció des del poder, Jane Nelsen en suggereix canviar les ordres per preguntes que convidin a la reflexió, per exemple en vés de dir : ordena l’habitació, potser podries dir: que pots fer perquè la teva habitació estigui més ordenada?

Un altra manera per evitar la rivalitat és oferir opcions i demanar al menor la seva col·laboració o ajuda. D’aquesta manera el menor sentirà que pot escollir. La gran diferencia és que no imposes, et poses al seu lloc i l’hi ofereixes l’oportunitat de sentir-se bé.

Quan  castiguem per un comportament inadequat no aconseguim que el menor reflexioni sobre el que ha fet, segurament el que aconseguim és que s’enfadi amb nosaltres i probablement es comportarà pitjor.


Les alternatives que proposa Nancy Samalin, en el seu llibre “Con el cariño no basta”, són  ajudar als menors a buscar solucions i permetre que intervinguin en el procés de resolució del conflicte amb l’objectiu que assumeixi la conseqüència del seu comportament.

Montserrat Soler
Psicòloga col. 3310

dimecres, 11 de desembre del 2013

L’AUTISME

És una alteració del neurodesenvolupament de caràcter crònic. En els últims temps el concepte d’autisme ha adoptat una nova visió. Ara, quan parlem que un nen/a presenta les dificultats pròpies de l’autisme, hem de tenir en compte que això avarca un continu que va des d’una afectació molt profunda en alguns nens a d’altres que el seu funcionament social i personal és força adaptat. Podem dir que hi ha una àmplia gamma de símptomes, habilitats i nivells de discapacitat que poden presentar.


                 
   A U T I S M E - T E A

Des de l’ infància precoç, abans dels 12 primers mesos de vida ja podem veure alguns comportaments: nens molt irritables, no tenen contacte visual, no imiten gestos ni somriures etc. A mida que el nen/a es va fent més gran veiem com els hi costa iniciar relacions amb els altres nens, no entenen les emocions que poden sentir els altres etc., amb la qual cosa resulten poc eficaços socialment. A més, el seu llenguatge literal, és a dir, tenen molta dificultat per entendre dobles sentits, bromes etc. Com el cas d’un nen que s’asseu davant meu, i li pregunto, “com estàs?” I em respon: “assegut!”. El seu llenguatge també és peculiar, pot fer sorollets estranys o repetir la última paraula que li acabes de dir.

El que també és molt comú en aquests nens són els interessos restringits i preocupacions inusuals i intenses. Per exemple: en Marc de 7 anys es passava hores i hores llegint llibres de minerals. La informació que reben la processen de forma diferent, els hi costa molt donar importància a allò més rellevant i donen excessiva importància als detalls.

Davant d’emocions intenses, quan es posen nerviosos, poden fer moviments ràpids amb els braços com si fossin ales, donar saltets etc.Les reaccions que poden tenir davant de qualsevol canvi poden ser exagerades.

A mida que van creixent, a l’adolescència es torna molt complex, resulten peculiars, es veuen diferents però no saben perquè, hi ha un desinterès per a comunicar-se, el seu to de veu no sol ser l’adequat.

El que es coneix com La Síndrome d’Asperger és quan comparteixen símptomes que hem comentat anteriorment, però sense les dificultats d’aprenentatge associades (presenten un nivell d’intel·ligència normal o superior) i sense cap tipus de retard del llenguatge.

El joc simbòlic, consisteix en fer que alguna cosa que no existeix, i es considera com quelcom que existeix realment. Els nens sense autisme no tenen problema en el joc simulat, els sembla divertit donar-li la volta a la realitat i mantenir-se distanciat. Els hi agrada interpretar el paper de pare/mare o jugar “a metges”.A continuació veurem com un nen amb autisme intenta establir un joc simbòlic amb la seva germana:

L’Anna té 9 anys i en Joan 7:

-Anna: Vinga Joan! anem a construir una casa per les meves nines.
-Joan: D’acord, anem a construir una casa per les teves nines.
En Joan va a buscar uns coixins i uns llençols, però per ell, quan la seva germana ho té tot a punt per començar, veu al seu germà, estirat a terra amb el cap sobre el coixí.
-Anna: Mira, l’estanteria és la nostra casa i l’armari serà l’habitació de les nines. I ara, anirem a buscar una caixa de sabates per a que les nines puguin dormir.
-Joan: Dormir en caixes? Però si són per sabates!.
-Anna: Si! És veritat, però ara les caixes seran per a que hi dormin les nines. Les tovalloles seran els llençols. Que més Joan?
En Joan se’n va a la cuina i agafa un plat:
-Joan: I aquest plat, serà el nostre plat!


Cristina Marquès Solé
Psicòloga col. 18058





              

dimecres, 4 de desembre del 2013

LIDERATGE VITAL: JA VIUS LA VIDA QUE REALMENT VOLS?

Fa uns dies va venir a la consulta una noia amb malestar emocional. Deia sentir-se trista, buida i a vegades, angoixada, sobretot quan estava a la feina. Per un instant, les seves paraules em van fer connectar en un moment en el que professionalment em vaig trobar fa uns anys i l’empatia va dinamitzar la resta de la sessió.


Em dedicava a la psicologia en l’àmbit sociosanitari i ho vaig començar a combinar amb la pràctica privada ( 3 ó 4 hores a la setmana), que em representava un gran repte. Els primers anys van resultar plaents, engrescadors i plens d’aprenentatges significatius que em permetien avançar en el meu fer diari. 

L’últim any vaig començar a experimentar les emocions i estats d’ànims que la noia m’explicava l’altre dia. Buscava la manera d’afrontar-ho i la solució que buscava era poc constructiva, o em carregava la culpa a mi o als altres(context laboral). En el sentit que em deia a mi mateixa, “no saps apreciar la gran comoditat que la feina et dóna, mira que no adonar-te’n de la sort que tens, aquesta feina la voldria tothom, tens estabilitat econòmica, un bon horari... I seguia sentint-me desmotivada. O bé, la culpa la tenia el context laboral, “no donen valor al què fem, només pensen en estalviar, no escolten...”. I la desmotivació seguia creixent!

El moment decisiu va ser després d’un accident de trànsit, quan al tenir la suficient distància emocional, vaig prendre consciència que el que realment volia fer amb la meva vida era dedicar-me a la pràctica privada, atenent nens, adults i famílies. I quin vertigen!!! Encara ho recordo! M’espantava la idea de fer-me autònom, assumir riscos, buscar la feina... Si, però a on! I com que tots sabem que després de la tempesta sempre arriba la calma, amb el suport de grans persones a les que aprecio, i sortint de la zona de confort assumint el risc que una vida plena té, vaig liderar el meu canvi laboral fent que cada dia fos únic, engrescador i vital.

Gràcies per la sessió! Em va permetre recordar la importància de viure la vida que vols, la que realment vols. T’ho has preguntat alguna vegada?

Àngels Martí
Psicòloga col.9917

Terapeuta Familiar- Coach personal