Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 27 de desembre del 2012

EDUCAR AMB LÍMITS


Aquest escrit es dirigeix a mares, pares, cuidadors, familiars, ... de nens entre 1 i 3 anys. De totes maneres, les recomanacions poden aplicar-se a nens de qualsevol edat. 

El procés d’educar implica que els adults sapiguem respondre adequadament a les necessitats físiques i psíquiques dels infants. Si entenem que tots els nens són diferents, igual que ho són els seus pares i les seves mares, entendrem que és important que adaptem la nostra manera de fer a aquestes diferències.

QUÈ ENTENEM PER LÍMITS?
Són aquell conjunt de normes, rutines i hàbits dirigides a la conducta de les criatures. Tenint en compte les necessitats de cada família, mantenir uns horaris estables, afavoreixen els hàbits ( àpats, higiene, descans, joc...), faciliten que el nen/a reguli el seu comportament, es mostri implicat en les situacions de relació i es mostri més relaxat la major part del dia. Els límits proporcionen seguretat i percepció de control en el nen. Seguretat en el sentit que entén què s’espera d’ell i què pot passar si no es comporta adequadament i percepció de control en el sentit que pot anticipar les rutines diàries, i escollir, a mesura que creix, la conducta més apropiada.

QUÈ VOLEM PER EL NOSTRE FILL/A?
Respondre’ns aquesta pregunta ens ajudarà a marcar-nos objectius i normes, de manera que establirem una disciplina, entesa com a conjunt de normes i hàbits que facilitin comportaments adequats a cada situació. D’aquí s’anirà definint l’estil educatiu de cada progenitor.

Citant Ignasi Vila, en el seu llibre “Créixer amb tu: els infants de18 a 36 mesos”, ens diu que: “un dels reptes de la infància consisteix en descobrir l’estructura i el significat de la vida. I això s’aprèn descobrint regles i normes que regulen el funcionament de les coses”.

CAL TENIR EN COMPTE QUE:
Alguns comportaments desafiants (dir no, no cooperar...) apareixen per cridar l’atenció del pare i/o la mare o com a reafirmació de la personalitat del nen. Està en una edat en la que la prioritat és l’exploració de l’entorn i les pròpies capacitats alhora que va guanyant independència respecte l’adult. Les normes li serveixen per poder descobrir allò que pot fer i allò que no.

COM POSAR LÍMITS?
Els límits es posen a la conducta del nen i no a la forma de ser o sentir del nen. A moltes mares i pares ens encantaria trobar la recepta miraculosa, tot i que sabem que no existeix. Ara bé, si seguim algunes pautes, podrem viure l’experiència d’educar els nostres fills amb serenitat i entusiasme:
  • Felicita el nen pel seu bon comportament, l’ajudaràs a que entengui què s’espera d’ell alhora que amb la teva aprovació i atenció l’ajudaràs a sentir-se segur.
  • Dóna-li ordres clares i senzilles: digues-li què ha de fer en comptes d’insistir en allò que no ha de fer. Ex: “agafa el biberó per aquí”, en comptes de dir-li “no agafis així el biberó!”. I assegura’t que té la capacitat per fer-ho!
  • Afavoreix que el nen aprengui que la manera d’aconseguir la teva atenció és portant-se bé.
  • Anticipa’t a situacions de possible conflicte. Si has d’anar amb cotxe  i saps que s’enfadarà, pots explicar què fareu i què esperes d’ell. Ex: “ara anirem amb cotxe, estarem una estona i t’has de portar bé, d’acord?”.
  • Les ordres i els hàbits amb joc, engresquen els nens a mostrar-se col·laboradors.  Ex: si cal recollir les joguines podem dir “mira, ara agafo aquesta joguina i la poso aquí, a veure com ho fas tu?”.
  • Ofereix alternatives a la conducta: si el nen puja per les taules i cadires de la llar d’infants, pots dir-li que si té ganes de saltar pot pujar sobre les rodes, troncs i pedres que hi ha al pati de l’escola.
  • Ajuda’l a estar responsable. És més recomanable dir: “vés molt alerta al pujar sobre el sofà, si no podries caure i fer-te mal” que dir “no pugis al sofà que cauràs!”
  • Parla-li de com et sents davant una determinada conducta.  Per ex: “la mama està enfadada perquè has llençat la joguina al vidre”. I permet que “refaci” allò que no ha fet bé, en aquest cas “ és important que recullis la joguina perquè llençar-la al vidre es pot trencar”.


ALGUNES REFLEXIONS:
  • Evita excedir-te en les prohibicions (tot i que en cas de perill, cal actuar).
  • Els límits calen ser negociats a mesura que el nen va creixent, explicant-los més que imposant-los. Si expliquem la norma: “respectem les joguines”, l’ajudem a raonar participant de la responsabilitat de prendre decisions.
  • Evita utilitzar frases que posin en dubte els teus sentiments cap al teu fill/a. Poden ferir la seva autoestima i està en una edat on confon realitat i ficció. Si li dius: “ si et portes malament, et deixaré d’estimar” pot sentir-se insegur, amb por i sense voler, produir-li malestar emocional.
  • S’ha demostrat que fer ús del càstig físic (picar, pessigar, sacsejar...) i les amenaces per millorar la conducta dels nens i nenes no afavoreixen bons comportaments a més de causar dany emocional i conseqüències negatives per al desenvolupament de la seva personalitat.


L’EFECTE MIRALL:
Els adults tenim un paper de “mirall” en els infants. Per això és important cuidar el nostre llenguatge alhora de descriure la manera de ser, de fer, de sentir del nen/a. El nen va construint la seva pròpia imatge i va prenent consciència de qui és, per això cal evitar l’etiquetatge negatiu, per ex: “ets dolent”.

Àngels Martí Pérez
Psicòloga col. 9917
Terapeuta familiar-Coach personal

Bibliografia:
Vila, I: “Créixer amb tu: els infants de 18 a 36 mesos: una petita guia per a pares i mares”, Generalitat de Catalunya, 2005.
Faber, A. I Mazlish, E. : “Como hablar para que sus hijos le escuchen y como escuchar para que sus hijos le hablen” Ed. Medici, 1997

dimecres, 26 de desembre del 2012

UN PROBLEMA TÍPIC DE LA INFÀNCIA, LES DISLÀLIES.


Des del naixement fins que som grans passem per una maduració cerebral i de l’aparell fonoarticulador, per tant, per una etapa d’adquisició i de desenvolupament de la parla entre altres. Al llarg d’aquest procés hi ha una fase del desenvolupament del llenguatge en que mostrem certes dificultats en l’articulació d’alguns sons o fonemes, els distorsionem. Però aquest fet és normal, és a dir, es tracta d’un procés evolutiu fins aproximadament els 4-5 anys (tot i que alguns sons poden adquirir-se fins i tot més tard, per exemple la /r/); i normalment aquestes dificultats desapareixen amb el temps. Tot i així, molts són els pares que es preocupen per la parla dels seus fills. En aquests casos, la millor intervenció que es pot duu a terme és el consell. Doncs s’han d’eliminar els mals hàbits: evitar dirigir-se als nens utilitzant un llenguatge infantil, així com eliminar l’ús del xumet i del biberó.

Si l’edat del nen/a és superior a la franja d’edat citada, aleshores ja es considera un  problema i cal ser intervingut per un logopeda. En el cas que no es realitzi un tractament logopèdic adequat, la correcció de la dislàlia serà més dificultosa al llarg dels anys perquè els òrgans fonatoris perden plasticitat amb el temps.

Per tant, independentment de l’edat de l’infant si aquest presenta un trastorn en l’articulació d’algun o alguns fonemes o sons de la parla, ja sigui per absència o alteració d’aquests o per la substitució per altres fonemes; se l’etiqueta de dislàlia. Podent arribar a ésser inintel·ligible el llenguatge del nen/a si es presenta una parla molt dislàlica.  Per altra banda, la dislàlia pot produir ansietat, desesperació i desànim en tots aquells nens que no es senten compresos pel seu entorn. 

Les característiques principals dels nens que presenten dislàlia són:
  • La presència d’errors en l’articulació dels sons de la parla. Ja sigui al principi, al mig o al final de les paraules; i tant en el llenguatge espontani com en la repetició d’un model.
  • Generalment l’edat del nen/a és superior als 4 anys d’edat.
  • No existeix cap dels següents problemes: trastorns neurològics, dèficit mental, hipoacúsia, canvi d’idioma.


Pel que fa al seu tractament, aquest es basa en dues parts: la intervenció indirecta, en la qual el seu objectiu consisteix en la maduració dels òrgans fonatoris; i la intervenció directa, en la qual es treballa l’articulació del fonema i la seva generalització en el llenguatge espontani del nen. Cal tenir en compte que no deixen de ser nens i que per tant el seu tractament ha de ser lúdic i divertit.

Anna Sangrà
Logopeda i fisioterapeuta col. 3723

dilluns, 22 d’octubre del 2012

LA CONDUCTA COM EXPRESSIÓ DE LES EMOCIONS


En un moment on les interaccions i els vincles afectius prenen vida a través de les xarxes socials us proposo que reflexionem sobre les relacions i els aspectes psicoemocionals que es posen en joc.
Des del naixement, un nadó aprèn a desenvolupar-se a nivell socioafectiu. És un fet que necessita ajuda per aconseguir-ho. Hi ha aspectes que es desenvoluparan pel “seu codi genètic” i d’altres que dependran del paper dels pares i les persones que contribueixin a la seva educació (escola, mestres, avis, cangurs, ...). És important educar les emocions com a resposta a les diferents situacions socials.
La intel·ligència intrapersonal és la que fa referència a la capacitat d’identificar les pròpies emocions, analitzar-les, descriure-les, posar-lis nom i avaluar-les (Gardner). Goleman, creador de la Teoria de la Intel·ligència Emocional defineix aquest tipus d’intel·ligència com la capacitat humana de sentir, entendre, controlar i modificar estats emocionals en un mateix i els demés, amb l’objectiu de millorar les relacions entre les persones (basat en la intel·ligència intrapersonal i interpersonal de Gardner), els elements que constitueixen la intel·ligència emocional són:
Competència personal :
·       viure i conèixer les pròpies emocions
·       regular les emocions
·       automotivar-se
Competència social:
·       reconèixer les emocions dels altres
·       establir relacions
A mesura que els fills creixen i van passant per les etapes evolutives, tenen diferents necessitats que sovint no saben com expressar ni com demanar l’ajuda als pares. Què els queda? La conducta. Aquell conjunt de respostes que sovint van més enllà del què es veu.


Imaginem una noia de 15 anys que de cop comença a baixar el seu rendiment acadèmic i les notes. Mostra la mirada perduda, una escolta empobrida, una actitud de deixadesa i de no importar-li el què li diuen, es passa les tardes a l’habitació connectada a l’ordinador i fent els àpats allà... La mare pot insistir-li perquè s’esforci més. Té l’afany de ser una mare competent i capaç d’ajudar a la seva filla a treure les millors notes per arribar a la universitat. Amb el temps, les discussions i els fracassos acadèmics, la mare oblida dir-li quant l’estima, que està al seu costat amb tot el que ella necessiti... I la noia, conscient o inconscientment, utilitza la seva conducta per atraure l’atenció de la mare perjudicant-se a sí mateixa, empobrint el seu autoconcepte acadèmic.
En aquest cas, quan les dues conversin des del què senten, quan ho senten, com ho senten i què fan per estar millor.... és possible que trobin un espai de diàleg on arribar a entendre’s. La mare pot descobrir que la noia està trista perquè potser ha perdut a la seva millor amiga per exemple, i la filla pot entendre que la mare necessita sentir-se bona mare fent-la esforçar, així és com l’havien educada de petita els avis. Les dues poden aprendre a relacionar-se d’una forma més positiva i nodridora, des del diàleg de les emocions.
La noia està en ple procés maduratiu. Una etapa caracteritzada per les fluctuacions emocionals, sovint amb dificultats per entendre i gestionar les emocions que experimenta. És necessari que es millorin els vincles afectius i que els pares col·laborin en l’educació emocional d’ella, replantejant les normes i directrius a seguir.
A nivell acadèmic, és necessari introduir hàbits d’estudi i tècniques d’aprenentatge noves que l’ajudin a consolidar les estratègies que ja té, en base als nous reptes acadèmics que se li plantegen. Per altra banda, és important treballar la motivació acadèmica, que està íntimament relacionada amb l’autoestima i amb la capacitat de tenir un cert control sobre la pròpia vida i d’ensortir-se’n.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

FÒBIA SOCIAL: DETECCIÓ PRECOÇ I COM HO ABORDEM EN TERÀPIA?


Durant l’etapa escolar els nostres fills comencen a fer activitats extraescolars, van de colònies, d’excursió, fan amics nous, es queden a dormir a casa d’un altre nen, etc... Per a la gran majoria d’ells són activitats on poden divertir-se, distreure’s i créixer en  diferents entorns.

Aquestes activitats són molt importants per els nens donat que fa que estiguin en contacte amb d’altres nens i visquin noves experiències amb els seus companys, més enllà de l’entorn familiar.

Potser que el nostre fill no vulgui fer aquest tipus d’activitats, les rebutja totalment o manifesta malestar (mal de panxa/cap, plors) quan ho ha de fer. Davant d’aquestes reaccions és important valorar el motiu d’aquesta insatisfacció i el grau de desadaptació que li genera, per a poder aportar-li recursos i suport per a afrontar aquestes situacions de forma saludable i que no l’acompanyi durant l’etapa adolescent, on es fa més patent i l’etapa adulta.

Quan aquest malestar continua i s’allarga fins etapes adolescents i adultes, parlem de Fòbia Social que es sol iniciar al voltant dels 14-15 anys i l’entenem com a POR desproporcionada  a situacions d’interacció social, és a dir, situacions que d’entrada no tenen cap perill on és imprescindible relacionar-nos amb d’altres persones, com per exemple:  demanar informació, conèixer gent nova, parlar per telèfon, anar a festes o reunions, activitats extraescolars, colònies, etc...

En aquestes situacions les persones poden  tenir la CREEENÇA que la seva actuació serà inadequada, ridícula o humiliant i que a més, els altres se n’adonaran i el desqualificaran o rebutjaran.

Davant d’aquestes creences hi sol haver una activació fisiològica intensa, és a dir, l’exposició a situacions  d’interacció provoquen ANSIETAT.

En conseqüència a aquesta ansietat,  la resposta  de la persona sol ser d’ EVITACIÓ de l’estímul/situació temuda. Sovint es tarda anys a demanar ajut.
 És important detectar-ho quan abans millor, per tant, cal estar alerta durant la infantesa.

Les causes que estan al darrera són vàries, per una banda factors constitucionals com un temperament ansiós però també factors ambientals com mals models d’habilitats socials, vincles, situacions traumàtiques, aprenentatge de creences disfuncionals, falta d’autoestima, complexos, etc...

COM HO TREBALLAREM EN CONSULTA AMB EL PSICÒLEG? ABORDATGE TERAPÈUTIC:

-Entrenament en Habilitats Socials: iniciar converses, fer una invitació, demanar per entrar en algun grup, dir quelcom positiu als altres, proposar jocs, donar la pròpia opinió a les converses, comunicació no verbal, saber dir “no”, expressar sentiments, controlar la vergonya etc.

-Detectar i millorar pensaments com: “Perquè no li dic res?”,”Estic quedant fatal”,”Quin silenci”,”S’adonarà que no se que dir”,”quina vergonya” etc.

-Exposar-se a les situacions temudes per tal que es produeixi un canvi en les expectatives temoroses del nen. Ex: demanar coses, parlar per telèfon., continuar converses, etc i no reforçar l’evitació.

-Relaxació, tècniques encaminades a la desactivació fisiològica que provoca l’ansietat.

Cristina Marquès Solé
Psicòloga col. 18058

dijous, 18 d’octubre del 2012

AMOR PASSIÓ VERSUS AMOR AFECTE


En l’escrit d’aquesta setmana, us presentem una consulta que va realitzar la Montserrat Soler, col-laboradora d’ETIC, editada en el llibre d’Eduard Punset. “Lo que nos pasa por dentro

AMOR PASSIÓ VERSUS AMOR AFECTE:

Sóc una noia de 32 anys que porto gairebé  deu anys amb la meva parella, i  dos de casada. Fa uns mesos vaig conèixer un noi del que poc a poc em vaig anar enamorant fins el punt de quedar vàries vegades per estar junts. Ell és l’ ideal de persona que sempre havia volgut: físicament, psicològicament, posició social… però ja m’ ha deixat clar que no vol res formal amb  ningú i  l’ únic que l’ interessa és una relació passional. Ara he decidit oblidar-me d’aquesta persona i intentar centrar-me en la meva parella, però em resulta impossible. No el veig com abans, sento que ja no n’estic enamorada, però no m’imagino  la meva vida sense ell. Em sento fatal perquè ell m’estima amb tota la seva ànima i jo vull correspondre’l  però sento que no puc. És possible tornar-se a enamorar de la teva parella?

Respon: Montserrat Soler
Des de la perspectiva de la psicologia social  hi  ha  autors que diferencien allò  que anomenem amor como una combinació a partir de dos components bàsics: amor-afecte i  amor-passió. En l’amor-passió hi ha més idealització, fantasia i recompenses imaginàries. Una altra de les diferències és el factor temporal: l’ afecte sol durar molt  més temps, mentre que l’ amor passió és molt  més fràgil. En el procés d’enamorament es poden percebre augmentats els valors de l’altre, es tendeix  a seleccionar els aspectes positius o minimitzar els negatius.
El fet de que hagis abandonat una relació que potser es caracteritzava per amor-passió, sense compromís, pot ser el primer pas per tornar  a trobar l’ amor-afecte que teníeu. També et podria  ser d’ajuda renovar la mirada que tens de la  teva  parella i de la vostra relació prestant atenció a les actituds i valors que compartiu, l’ amistat i l’estima. És important tenir en compte que en l’ amor es troben els components cognitius, emocionals i pragmàtics, o sigui, allò que es pensa, allò que se sent i allò que es fa. El compromís és una de las característiques de l’ amor-afecte. El manteniment de la parella requereix de l’atenció i la cura constant.
En el llibre Sobrevivir a la pareja, Linares y Campos comenten que quan s’ ha estat infidel en una parella, si la valoració que fa  el membre que ha estat  infidel és la d’ interessar-se per a recuperar i restaurar el vincle, llavors s’ha d’estimular l’ esperit pràctic i cuidar-se de guanyar espais de plaer sense forçar la marxa.

Montserrat Soler Roca
Psicòloga clínica, psicoterapeuta i màster en teràpia familiar i en trauma infantil. Col. 3310
Col·laboradora d’E.T.I.C Espais de Teràpies i Coaching.
Membre d’APOL ( apoyo psicológico on line) Fundació Eduard Punset .
Col·laboradora en el LLibre d’ Eduard Punset “Lo que nos pasa por dentro” 

dimecres, 28 de març del 2012

L’ADOLESCÈNCIA


L’adolescència és caracteritza per ser una fase de transició de la vida infantil a la vida adulta en la que es dóna una distància emocional amb els progenitors.  La relació que estableix l’adolescent  amb el pare i la mare pot estar marcada per una tendència a la rivalitat, qüestionant les normes i els límits. L’actitud de revalida s’hauria d’entendre com la necessitat que té l’adolescent  de  distanciar-se de la protecció i exigències de l’adult per tal d’anar-se autoafirmant.

En aquest procés cap a la construcció de la seva identitat la interacció amb els iguals passarà a ser prioritària i aquests passaran a ser  el seu  punt de referència.

L’adolescència és una època complicada pels progenitors i per l’adolescent. És important que els pares i mares es vaguin adequant aquests canvis i  puguin  ajudar a l’adolescent a marcar-se objectius realistes i amb sentit crític i d’aquesta manera  pugui anar adquirint responsabilitats i autonomia..

Una altre de les recomanacions dirigides als pares seria que entenguin que els canvis a nivell emocional i d’actitud  de l’adolescent són fruit, també,  de les alteracions a nivell hormonal i fisiològic. 


Montserrat Soler Roca
Psicòloga Col. 3310



dimecres, 21 de març del 2012

QUAN UN NEN HA D'ASSISTIR A UN LOGOPEDA?

Què és la logopèdia? Per què el meu fill ha d’anar a un logopeda? Per què un adult necessita un logopeda? És necessari realitzar una rehabilitació o reeducació logopèdica? Si es realitzen diferents sessions de logopèdia es millora?...

Moltes són les preguntes i inquietuds que ens podem fer davant de determinades situacions en les que alguna persona ens ha recomanat visitar un logopeda ja sigui un amic, un professor, un metge o qualsevol altre professional sanitari o no. Es pot tractar, per exemple, d’un infant que presenti un trastorn i/o retard de la parla o del llenguatge, o un altre cas ben diferent seria un adult que ha patit una afectació neurològica o vascular.

La logopèdia és una disciplina que tracta els problemes, disfuncions o retards que poden tenir lloc diferents àmbits com la parla, el llenguatge, la veu, la comunicació, l’escriptura i l’expressió de les persones. Per tant, un logopeda pot treballar amb persones de qualsevol edat i en diferents entorns com poden ser l’educatiu o el clínic. Sigui quina sigui la causa que origina la patologia, la logopèdia té com a finalitat la informació, la prevenció, el diagnòstic, el pronòstic, el tractament i l’avaluació de la problemàtica que presenta la persona. Es requereix d’un seguiment al llarg de tot el procés d’intervenció i d’un treball conjunt amb la família per tal d’arribar a millorar la qualitat de vida de la persona en qüestió, tot aprofitant-ne les seves capacitats i qualitats.  Entenem que cada persona es única i per tant, el tractament ha de ser personalitzat.

Sovint, quan la persona en qüestió és un nen/a la família té dubtes de si cal o no consultar a un logopeda. A continuació citem algunes de les situacions més típiques que són motiu de consulta:

- El nen respira amb la boca oberta i presenta una respiració sorollosa.
- Sovint es queda sense veu o té una veu trencada (disfònic).
- No diu alguns sons quan parla.
- No articula correctament alguns sons de la parla.
- No parla o parla molt poc.
- Mostra un desenvolupament tardà que també afecta al llenguatge.
- Quan el nen parla no se l’entén.
- Presenta dificultats en escriure o llegir.
- No diferencia els sorolls dels sons.
- El nen no escolta bé.
- Té alteracions físiques com per exemple paràlisi cerebral.
Sigui quina sigui la vostra inquietud, us aconsellem i motivem a consultar al logopeda per tal de millorar la qualitat de vida del vostre fill o filla i així evitar el seu fracàs escolar.
 
Anna Sangrà
Logopeda col.3723

dimecres, 14 de març del 2012

LA DEPRESSIÓ EN NENS I ADOLESCENTS



LA DEPRESSIÓ EN NENS I ADOLESCENTS

La depressió és molt més que estar baix de moral. La majoria de persones experimenta tristesa de tant en tant, però en algunes ocasions aquests sentiments no desapareixen i s'acompanyen d'altres símptomes que provoquen malestar o dificultats per desenvolupar la vida quotidiana. És aleshores quan podem estar davant d'un trastorn denominat depressió.
Sabem que és una malaltia que afecta a un gran nombre de persones, tot i així hem de tenir en compte que la depressió en infants i adolescents també existeix.

En les etapes del desenvolupament, els diferents símptomes que ens han de posar en alerta, van canviant. És a dir, la depressió no es manifestarà de la mateixa manera quan el nen té 1 any, que quan en té 6 o 17.

Els nens i les nenes, durant l’etapa preescolar presenten les mateixes taxes de depressió, però a partir dels 14/15 anys, la prevalença entre noies és major.

http://www.imagenes-gratis.net/angustia

Perquè es dóna aquest augment durant l’adolescència de la depressió en noies?

Els nens i les nenes responen de forma diferent davant situacions estressants, les nenes tendeixen a rumiar més sobre el que li passa, tenen més baixa satisfacció de la seva imatge corporal. Aquests factors, entre d’altres, predisposen a les nenes a la depressió.

Tant pares, com mestres, amics i el propi nen són claus per a detectar les senyals que ens han d’activar a buscar ajuda professional per a valorar-lo, donat que els diferents símptomes no són exclusivament senyal de depressió.

QUINES SÓN AQUESTES SENYALS?

DE 0 A 3 ANYS: En aquestes edats tant primerenques, la depressió sol estar relacionada a una privació emocional, és a dir, situacions de maltracte, casos de depressió post-part on hi ha una alteració de la relació mare-fill, etc.
  • Manca de brillantor als ulls.
  • Regressió: fa un retrocés en alguna habilitat que ja hacia adquirit.
  • Té molta son. Pèrdua de la gana, no reclama menjar.
  • No explora, té manca de curiositat.
  • Manifestacions somàtiques; regurgitacions, vòmits, èczemes, ...
DE 3 A 6 ANYS: Durant aquesta etapa, encara no hi ha comunicació verbal de sentiments, trobem símptomes en el comportament:
  • Aspecte trist.
  • Dificultat per divertir-se, avorriment, no motivat pel joc.
  • Mal humor, irritat.
  • Fracàs, culpa, destrucció i mort present en el joc.
  • Apatia; no té ganes de fer res.
  • Mal de cap o de panxa. Augment/pèrdua de  la gana.
  • Sentiments d’inutilitat i culpa (més comú en nenes).
  • Inhibició conductual, no es mou (més comú en nenes).
  • Es mostra capficada (més comú en nenes).

DE 6 A 12 ANYS: En aquestes edats ja comença a haver-hi més similituds amb els adults. Poden parlar de les preocupacions cap al futur, parlen d’ells mateixos, si hi ha quelcom que no els agrada, etc. Poden parlar de la mort i això no ens ha de preocupar, podem parlar-hi obertament.
  • Disminució significativa del rendiment escolar; és el punt més característic.
  • Aspecte trist, mal humor.
  • Dificultats per mantenir l’atenció, concentració, desorganització.
  • No parla amb els altres nens.
  • Dificultats per dormir. Pèrdua/Augment de la gana o pes. Mal de cap o panxa.
  • Baixa autoestima, culpabilitat “m’odio”, “sóc estúpid”.
  • Plor, tristesa.(més comú en nenes).
  • Baixa autoestima, no agradar-se a ella mateixa (més comú en nenes).
  • Sentiments de culpa, desesperança (més comú en nenes).

DEPRESSIÓ EN ADOLESCENTS (DE 12 A 18 ANYS):

  • Podem trobar un comportament antisocial; absentisme escolar, robatoris, baralles, …
  • Absència d’interès per la sexualitat o en alguns casos promiscuïtat.
  • Alcoholisme, drogoaddicció.(més comú en nens).
  • Ideació i temptativa suïcida.
  • Addicció a Internet.(més comú en nens).
  • Alta sensibilitat a la culpa.
  • Cercle d’amistats molt reduït.
  • Dificultats en la son; despert tota la nit, dorm de dia.
  • Tristesa, ganes de plorar, distorsió de la imatge corporal, baixa autoestima (més comú en nenes).

Cristina Marquès Solé
Psicòloga col. 18058