Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 28 d’octubre del 2013

EL DESENVOLUPAMENT MOTOR, UNA IMPREMTA PER TOTA LA VIDA . ... A JUGAR S’HA DIT!

Sovint ens preocupem perquè el nostre fill, alumne o infant que coneixem no té una bona parla o el seu llenguatge és immadur per l’edat que té.  Donem molta importància a la comunicació i no tenim en compte com ha sigut el seu desenvolupament motor, la seva evolució (el seu joc i aprenentatges). És com si un cotxe no s’engega i només ens preocupem de si té o no gasolina i no tenim en compte per exemple, el seu manteniment. 


No hem d’oblidar que quan naixem no sabem parlar, sinó que és amb el temps que ho fem; i prèviament passem per unes etapes de desenvolupament motor (volteig, rastreig, gateig...) gràcies a les quals el cervell va creant noves connexions neuronals i madura. Permetent, entre d’altres, l’aparició del llenguatge.

L’ésser humà neix amb conductes innates, formades per mecanismes genètics i reflexes primitius (moviments esteriotipats), que ens facilitaran i desencadenaran els aprenentatges sempre hi quan els reflexes primitius s’integrin i donin pas als reflexes posturals (regulats des de parts superiors del cervell); fet que permet un desenvolupament neurològic. Però també té uns coneixements específics, superiors (llenguatge oral i escrit, intel·ligència...), els quals depenen dels estímuls que rebem del món exterior i és gràcies a la percepció que els anem incorporant. Però la percepció no és possible sense l’experimentació, la qual comporta un procés de relació–acció entre la persona i el medi que l’envolta; podríem dir que per evolucionar i desenvolupar-nos cal que experimentem amb l’entorn. Doncs la natura és molt sabia i es basa amb la llei de la selva (o la llei del més fort), és a dir, la llei de la supervivència. Per poder sobreviure hem d’integrar els coneixements i així aconseguir desenvolupa’ns, fet que aconseguim mitjançant l’aprenentatge i l’experiència. 

Però perquè aquests processos superiors (cognitius) es puguin duu a terme, és necessari un correcte desenvolupament dels aprenentatges bàsics a nivell corporal, espacial i pràxic (gràcies a les conductes innates, als reflexos primitius: doncs la integració d’un reflex suposa l’adquisició d’una nova habilitat). Així com també disposar d’una societat capaç de transmetre’ls i d’estimular. Per tant, és necessari que tothom passi per unes correctes etapes del desenvolupament motor, perquè qualsevol alteració en alguna comporta que els aprenentatges superiors no puguin progressar. Per exemple, pot comportar, entre d’altres, trastorns de comunicació (del llenguatge i/o parla).

A través del joc és com els nens fan els seus aprenentatges, és com es mouen i com interaccionen amb l’entorn que els envolta. És mitjançant el joc com experimenten i per tant evolucionen. Per tant, la motricitat és necessària per tal d’actuar sobre el medi exterior. Aprendre és actuar i no existeix l’aprenentatge sense cap moviment que l’integri. Schilder deia “la primera forma de coneixement és el moviment”.

A continuació els adjunto un enllaç d’ un nen bebè jugant al terra durant 4 hores, tot i que el vídeo ho resumeix en 2 minuts. Ens mostra la importància de deixar els infants des de ben petits lliures al terra, sense tenir-lo assentats al cotxet o a la cadireta. (http://www.youtube.com/watch?v=8vNxjwt2AqY)

També els adjunto uns links on podreu trobar una breu explicació de les etapes del desenvolupament motor dels nens, per tal de tenir una idea del que hauria de fer cada infant atenent la seva edat. Cal tenir en compte però que cadascú té el seu procés evolutiu i que les edats marcades per a cada etapa són orientatives.

Anna Sangrà

Logopeda i fisioterapeuta Col. 3723

dilluns, 21 d’octubre del 2013

“CON EL CARIÑO NO BASTA”. Com educar amb eficàcia. Ed. Medici

IDEES QUE ENS PROPOSA L’AUTORA NANCY SAMALIN EN EL SEU LLIBRE:

Quan vaig llegir aquest llibre vaig pensar que era molt útil per poder ajudar als pares i mares en la seva tasca educativa. Vaig fer un resum pràctic de les seves idees que m’ha servit per fer tallers amb pares i mares. Algunes de les idees bàsiques són les següents:




BARALLES QUATIDIANES

Situació: just aquell dia que tenim presa perquè estem fem tard a la feina, el nostre fill o filla decideix que es vol canviar de roba.
La nostra reacció segurament serà un seguit de “afanya’t, farem tard” “ets tant lent” “sembla que em vulguis amargar el dia” “sempre em fas el mateix”…
Segurament el nostre fill o filla actuarà de manera inversa al que li estem demanant i probablement arribarem tard a la feina.
Només cal que ens fixem amb el que li hem anat dient  per detectar certes dosis d’acusacions, de culpabilitzacions, de menyspreus o ràbia… i és clar, els menors tenen un radar especial per detectar els sentiments negatius.
El que estem aconseguint és minar la seva autoestima i aconseguir que multipliqui per mil el seu comportament “inadequat”.
Quina és la possible manera alternativa d’actuar?
Explicar els nostres sentiments, animem al nostre fill o filla a col·laborar amb nosaltres, ex: “Fill per la mare és molt important arribar puntual a la feina i tu em pots ajudar, com creus que ho podries fer?. Segurament el nen trobarà maneres d’ajudar a la mare, deixar el joc per més tard, afanyar-se a esmorzar, conformar-se amb la roba que s’ha posat.
La gran diferència entre les dues maneres d’actuar és que en lloc d’imposar-nos, li demanem la seva col·laboració i li donem l’oportunitat de sentir-se bé. A vegades els menors tenen més recursos dels que ens imaginem.

ELS SEUS SENTIMENTS HI SÓN

Avui en dia els pares i mares tenim masses coses al cap i lògicament, de vegades les “tonteries” dels nostres fills i filles són una molèstia afegida a totes aquestes preocupacions.
Així és normal que quan el petit de casa fa una marranada, perquè està enfadat amb el seu amic, ens acusa que estimem més al seu germà que a ell, o és nega en rodó de fer un petó a l’àvia. Aquest comportament del menor ens treu de polleguera i intentem fer-li veure que per nosaltres seria més fàcil que no es mostres amb tantes tonteries. I li podem dir
 Per ex: “Això no és res, avui no sou amics i demà si”
             “Estimo al teu germà igual que a tu”
             “És la teva àvia i li has de fer un petó”
Com ens sentiríem si algú a qui, a més estimem molt, minimitzes els nostres sentiments, restes importància el que ens passa? Probablement ens sentiríem com els nostres fills i filles, quan els responen d’aquesta manera:  enrabiats, perquè no se’ns té en compte, perquè sembla com que no ens entenen, potser ens sentim malament perquè ens estant dient que no ens hauríem de sentir d’aquella manera.
Reconèixer els sentiments dels menors significa entendre el que li passa al nostre fill o filla, entendre que té sentiments i que pot ser molt legítim el que sent. D’aquesta manera evitarem que potser se senti com un “bitxo rar”.

LES NORMES I ELS LÍMITS

Cal que siguem coherents amb les normes, quan aquestes no es compleixen cal actuar. Hem de tenir en compte de no caure en el parany que per evitar un conflicte cedim a la norma. Aquests moments de debilitat ens jugaran males passades en un futur.
Les normes han de ser clares. Depèn de la norma aquesta es pot pactar amb el menor, si el menor contribueix en la norma serà més fàcil que la compleixi.
Càstigs:
Sovint quan castiguem als nostres fills o filles pel seu comportament inadequat no aconseguim que reflexionin sobre el que han estat fent, sinó que fan que s’enfadin amb nosaltres i potser es portaran pitjor.
Quan utilitzem el càstig és perquè segurament s’ha transgredit una norma i per tant ens sentim dolguts o furiosos. El càstig es converteix en una venjança que no canviarà el comportament del nen o nena, ni ens farà sentir millor, sinó el contrari.
Alternatives per fer-li veure al menor que el comportament que té es inadequat:
-                    Ajudar als menors a buscar solucions i deixar que intervinguin en el procés       de resolució del problema o conflicte.
-          Deixar que el menor assumeixi la conseqüència el seu comportament.

Normalment no  acostumem a felicitar als menors quan tenen un comportament adequat, perquè esperem o pensem que ha de ser així. Si reforcem aquestes actituds positives estem motivant que es repeteixi el comportament adequat.
Ex: si el nen ha recollit les seves joguines quan ha acabat de jugar, sense que nosaltres li haguem demanat, podem dir-li: que ha fet molt bé de recollir les joguines. Dir-li que la seva actitud és molt positiva i ens ha agradat.
Evitar de parlar de nosaltres, sinó remarcar el que ha fet ell. No dir per exemple, la mare està molt contenta de tu.
Tècnica “d’una vegada al dia”: consisteix en buscar, com a mínim un cop al dia, alguna cosa que el nostre fill o filla hagi fet bé. Amb això aconseguirem no fixar-nos només amb allò que es negatiu, sinó, en allò que és positiu. També ajudarà, al menor, que s’adoni que fa coses bé i a sentir-se valorat, i per tant provarà de repetir allò que li hem destacat com a positiu.
Quan els nostres fill o filles ens fan enfadar podem arribar a un punt de perdre “els nervis”. Davant d’aquestes situacions podríem trobar alternatives com:
-         Paraules: expressar els nostres sentiments. En lloc de referir-nos al seu caràcter o a la seva personalitat pot ser útil fer-los saber com ens sentim, exemple: “estic molt decebuda”

-                    També podem dir frases curtes sobre les nostres expectatives, com:
 “espero que pengis l’abric i no el deixis a terra”.
-                    
                       No és convenient dir res sobre el caràcter o la personalitat del nen, com per     exemple: “Ets un desastre”

-          Marxar: Pot ser útil sortir de l’escena del conflicte i estar un moment allunyat del menor. Això ens permetrà asserenar-nos i pensar allò que li podem dir.

-          Fer les paus: quan la discussió ha acabat podem tornar a mostrar-nos afectuosos i fer saber al menor que les discussions i estar enfadats és una situació temporal.

CRÍTICA CONSTRUCTIVA. COM FORMAR L’AUTOESTIMA DEL NEN O LA NENA?

Les crítiques poden portar que el menor se senti pitjor. Es pot arribar a sentir com un perdedor, pot adoptar una actitud desafiant o se li poden treure les ganes de tornar intentar allò que no li ha sortit bé.

La millor alternativa en lloc de centrar-nos en criticar el menor i la seva actitud és centrar-nos en la situació. Ex: “ets un desastre, mai aprendràs, sempre has de deixar l’abric a qualsevol lloc”. Pots dir:
“ l’abric es penja al penjador de l’entrada”


Montse Soler Roca
Psicòloga col 3310 



  

dimecres, 9 d’octubre del 2013

COM PUC AJUDAR AL MEU FILL EN ELS ESTUDIS?

A partir dels 6 anys, la tasca escolar cada cop és més important en la vida d’un nen. A continuació, exposaré una sèrie d’orientacions bàsiques per tal de conèixer quin és el paper aconsellable dels pares, en quan a les activitats acadèmiques del vostre fill; com poden ser: fer deures, treballs o estudiar.

Cada nen té les seves preferències i estil propi alhora d’estudiar, per tant, les hem de conèixer i adaptar-nos a elles. Com a norma general, si alguna cosa funciona millor no canviar-ho.


És útil que els pares prenguin consciència que els deures, estudis, etc... són responsabilitat del nen; això és important que també se li transmeti al nen. Els pares poden col·laborar però la responsabilitat és del fill. Els pares no són professionals de l’educació, si bé els continguts que aprenen els nens són fàcils, ensenyar no ho és. El treball d’ensenyar és per als professionals preparats per a tal: els mestres.

En què poden col·laborar els pares?

1- VALORAR ELS ESTUDIS:
La primera pauta és que la família valori els estudis. Això es pot fer de diverses formes: transmetre expectatives i missatges positius cap a ells, prestar-los atenció i valorar les fites que aconsegueix i, donar exemple de responsabilitat i compliment dels deures per part dels pares.

2- GARANTITZAR UNES CONDICIONS MÍNIMES:
Per a afrontar la tasca intel·lectual, és bàsic unes pautes de son i alimentació adequades. A més, que es disposi a casa d’un espai d’estudi amb bona il·luminació, temperatura i lliure de distraccions.
És important, evitar interrupcions durant el temps d’estudi i proporcionar una serenitat emocional en la vida del nen.

3- AJUDAR A ELABORAR UN HORARI D’ESTUDI:
En aquest horari s’inclouran les diferents activitats que li ocupen a la tarda, entre elles, el temps diari d’estudiar. L’horari s’agafarà com a referència principal, tot i que sigui flexible i en algunes ocasions es pugui modificar.
De forma orientativa, proposem un temps estimat d’estudi segons l’edat:
  • 1r-2n primària: 40 minuts.
  • 3r-4t primària: de 60 a 90 minuts.
  • 5è-6è primària: 90 minuts.
  • Secundària: 2 hores.


4-SUPERVISAR:
Implica estar pendent de certs aspectes de l’estudi: del compliment de l’horari d’estudi, de l’aprofitament del temps, de la realització dels deures, en definitiva, estar informat de la marxa normal. Si estem pendents d’això, el podrem elogiar i animar. Un forma d’informar-nos és estar pendent dels quaderns de classe on la professora hi pot deixar observacions.

5-AJUDAR EN L’ORGANITZACIÓ:
És important ensenyar-los a preparar les coses que necessiten per l’endemà, a utilitzar l’agenda, els calendaris o a prioritzar les obligacions.
L’agenda es sol utilitzar a partir dels 9 anys (4t primària).

6-MANTENIR CONTACTE AMB L’ESCOLA:
Tenir contacte amb el tutor és una forma de valorar els estudis i d’estar informat, a més, és útil per prevenir dificultats. Seria aconsellable una entrevista cada trimestre, encara que el nen/a no tingui cap problema. Si es necessita ajuda, es poden sol·licitar pautes clares i concretes.


7- OFERIR AJUDA DIRECTA:
Ajudar no és substituir, ni solucionar els problemes del teu fill/a. Algunes formes d’oferir ajuda directa són: interpretar les instruccions d’una tasca, facilitar informació, ressaltar informació clau o comprovar si s’ha assimilat el contingut.


8- PROMOURE D’ALTRES APRENENTATGES:
Tals com fomentar la lectura, millorar idiomes, aprofundir en l’ús educatiu de noves tecnologies, el gust per la música, museus, teatre, etc... relacionat amb l’enriquiment cultural.


Per a saber més: JARQUE,J (2008). Como ayudar a los hijos en los estudios. Madrid. GrupoGesfomedia


Cristina Marquès Solé.
Psicòloga.

Num. Col. 18058

dijous, 3 d’octubre del 2013

L'ÚS DEL TEU TEMPS


Tens la sensació de treballar més hores de les que el dia ens ofereix? Comences ben aviat i acabes tard a la feina, i tot i així tens la sensació de no haver acabat les tasques? Arribes a casa i la llista de pendents és innumerable fins al punt que decideixes postergar? Utilitzes llistes de coses pendents que en comptes d’escurçar-se augmenta?



Quan no tens clar amb què utilitzes el teu temps, Talane Medianer autora de “Coaching para el éxito”, ens recomana fer un registre d’allò que fem cada 15 minuts durant 1 setmana, des de que ens llevem fins que ens anem a dormir, incloses trucades, respostes a mails, navegar per la xarxa, dutxar-se, anar al wc, conduir fins a la feina o senzillament, quan fem un descans. Cal registrar durant una setmana laboral,  amb la màxima exactitud, tot allò que fas. Al final de la setmana sabràs clarament a què dediques el teu temps i podràs fer-ne una valoració real, evitant caure en els pensaments típics de: no puc més, treballo molt i no tinc temps de veure els amics... els meus fills m’absorbeixen més del què vull/puc tolerar....

És possible que, passada aquesta setmana, descobreixis que dediques més temps del què voldries a coses, persones o activitats que no et resulten plaents, o al contrari, que dediques poc temps a la família, amics o parella, o a alguna afició que t’encanta. Aquí sorgeix un nou repte, responsabilitzar-se del que has descobert i buscar la millor solució.

Conciliar vida personal, familiar, laboral és possible si partim de la realitat que vivim i del què estem disposats a canviar per sentir-nos propietaris del nostre temps. Canviar passa per marcar-nos fites assequibles dins d’un dia de 24 hores, de les quals, unes 8 de mitjana són utilitzades per dormir.

Algunes mares tenen la sensació de ser sergents doncs es passen el dia donant ordres i en canvi, s’asseuen poc o gens a jugar amb els seus fills, fent que el vincle mare-fill es converteixi en un entrenament a soldats i no tant un espai per compartir, aprendre, sentir i gaudir. Planteja’t si realment tot el què fas al llarg del dia t’omple tant com creus, la feina, la cura de la casa, algun grup social al que pertanys, portar amunt i avall els nens a les extraescolars... i dóna’t el permís de poder contestar el que realment sents. Un cop ho hagis fet, actua en conseqüència. No és millor mare la que dedica 15 hores a la feina i 2 als fills, quan el què voldria és estar amb els fills quan surten de l’escola. I al revés, la dona que se sent realitzada fent una tasca professional i hi renuncia perquè el que ella creu que s’espera d’ella és que sigui una mestressa de casa i cuidadora de la família.

Un cop prenguis consciència en què dediques al teu temps i com et fa sentir, pensa-ho bé i fes el canvi que necessitis per sentir que estàs fent allò que és important per a tu. En definitiva, que estàs essent fidel a tu mateixa.

Àngels Martí Pérez
Psicòloga col.9917