Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 26 de febrer del 2015

Biberó i Xumet, els grans problemàtics

En la lactància materna el bebè s’alimenta gràcies a uns moviments que realitza amb els llavis i la llengua (reflex de succió) per tal d’extreure l’aliment de la mare. En canvi, en l’alimentació mitjançant el biberó l’esforç que ha de fer el bebè per succionar és inferior, perquè la llet surt fàcilment pel forat de la tetina. Per tant el procés de succió és diferent entre ambdós casos, amb la qual cosa el desenvolupament de la musculatura orofacial (lingual, labial, etc) i el creixement ossi també es veu modificat.

Loco, Peligro, Cráneo, Calavera, Skull And Crossbones


Per tal d’evitar problemes en el desenvolupament de l’infant, en el suposat cas que s’utilitzin tetines (biberó i/o xumet), és necessari retirar-les com a molt tard entre els 18 i els 24 mesos; d’aquesta manera prevenim principalment:
  • Deformacions del paladar per la pressió errònia que exerceixen les tetines
  • Hipotonicitat degut a la falta de desenvolupament de la musculatura orofacial (llengua, llavis, maxil·lars...)
  • Dificultats en la masticació
  • Dificultats den la deglució
  • Posició lingual incorrecta (en repòs i/o en les funcions parlar, deglutir...)
  • Problemes en les peces dentàries (càries, maloclusions)
  • Retard en el desenvolupament de la parla
  • Retard en el desenvolupament del llenguatge
  • Dificultats per pronunciar un o diferents fonemes (sons de la parla, dislàlies)
  • Parla inintel·ligible


Per altra banda, alguns nens duen el xumet a totes hores la qual cosa comporta que aquest esdevingui un focus d’infecció. Perquè és difícil controlar l’infant en les diferents situacions del seu dia a dia i per tant controlar que el xumet estigui en les condicions òptimes d’higiene per tal d’evitar el risc d’infecció. A més a més, amb l’ús de les tetines estem atorgant a l’infant un rol de bebè que ja no li pertoca per edat.


Acompanyem-los en el seu desenvolupament i no els ho fem difícil!




Anna Sangrà Puig
Logopeda & Fisioterapeuta


dimarts, 17 de febrer del 2015

MAMA, FEM UN PACTE?

Fa uns mesos vaig anar a un seminari d'en Guy Auloos, terapeuta familiar. Em va entusiasmar la idea que va compartir amb els assistents: en el món existeixen les grans normes i les petites normes. I afegia: permet que el teu fill “guanyi” en les petites normes ja que en lo demés guanyen els pares, i va matissar, fins l’adolescència clar!

Aquestes petites normes són importants perquè són negociables i permeten al nen guanyar. A mesura que el nen surt victoriós en les petites normes, cap els 8-9 anys va desenvolupant l’autoseguretat i la confiança en sí mateix, afavorint una adolescència de menys risc.



Explicava que les petites normes estan relacionades amb les adquisicions mentre que les grans normes, amb els valors i la visió del món de la família.

Un exemple de petita norma ens deia: menjar xocolata abans de dinar, no cada dia però si deixar que el nen guanyi el dissabte. I un exemple de gran norma: no picar, no insultar,... Aquesta és innegociable.

El meu fill de 3 anys i mig negocia amb tot allò que és del seu interès. Li encanta negociar sobre si jugar una estona més abans d’anar a la dutxa, si fer dutxa o bany, si mirar un capítol més dels dibuixos preferits...

SITUACIONS QUE A CASA ENS FUNCIONEN:

Permet que “venci” en alguna situació quotidiana concreta, sobretot aquella que us porta al conflicte: allargar l’estona de joc, triar dutxa o bany, menjar un tros de xocolata,... I acorda amb ell quant temps més o quina quantitat. Per exemple 5 minuts més, i li dius: quan acabi de fer la trucada, el temps de posar l’olla al foc i posar-hi la verdura,... I compleix-ho! Els nens són grans detectors de la mentida.

BENEFICIS DE LA NEGOCIACIÓ EN LES PETITES NORMES:
  1. T’estalvies enfrontaments, que a la llarga només porten malestar, frustració, incomprensió i desesperació a totes les parts, nens i adults. Segur que et ve de 5 minuts més que acabi de jugar o prefereixi la dutxa al bany?
  2. El nen aprèn que les petites normes són flexibles. Viu en primera persona que la vida és flexible i canviant i que cal trobar maneres d’adaptar-nos-hi des del saber arribar a acords i no des de la imposició.
  3. Evita caure en el parany de “el fill no mana, què s’ha pensat!”: res més lluny de la realitat, el nen/a busca petites victòries que li donen un cert control sobre la seva vida, fet que el fa sentir més responsable, segur de sí mateix i autònom.


Ja ho saps! No es tracta de delegar la responsabilitat d’educar en els nostres fills però sí implicar-los en el procés, encara que sigui “vencent” en alguna petita norma! 


Àngels Martí Pérez
Psicòloga, Terapeuta Familiar & Coach Personal
Especialista en les relacions dins l,àmbit escolar, familiar i laboral

dimecres, 4 de febrer del 2015

EL MEU FILL VOL SER AUTÒNOM

Ja fa dies que el meu fill, quan és hora d’anar a l’escola, s’angoixa perquè diu que s’ha de posar la jaqueta tot sol i que no ho farà bé.

A mi, com a mare novell i psicòloga, el que em surt és “tirar d’arguments pro-autoestima” . Així que li explico que segur que ho farà bé, que és molt trempat, que cada dia aprèn coses noves, que aprendre vol dir equivocar-se... i bla bla bla...

Què em passa com a mare? Vull que el meu fill se senti segur i deixi de patir.

Què li passa al meu fill? Està sentint una emoció que no reconeix i rep arguments que encara no entén.



Tot d’una  me n’adono que em salto un pas important i, m’atreviria a dir,  que decisiu. Acollir la seva emoció. Encara ric quan em veig donant arguments racionals d’adult al meu fill de 3 anys i desatenc l’emoció que ell sent, la por a no saber-se posar la jaqueta quan arribi l’hora. Perdona Jan, la mama està aprenent a fer de mare!

Així que el nostre repte a casa, i a l’escola, és que el nen vagi agafant autonomia en els hàbits de vestir. D’acord!

I començo a fer un viatge al passat per recordar algun moment en el que he sentit por per alguna cosa que havia de fer. I li faig la confidència al meu fill. Si, la mama també sent por a vegades. I em respon, i què fas? I li dic, planto cara a la por! Què vol dir això mama? Doncs si sento por per una nova recepta de cuina que vull fer a uns convidats, la practico unes quantes vegades fins que veig que em surt prou bona. El meu fill em mira perplex i se’n va.

Al matí següent, només despertar-se, el meu fill agafa la roba i li diu al seu pare: papa, ajuda’m molt poc eh? Que ho vull fer tot sol! I d’això ja fa uns dies!

Us asseguro que com a mare és una tranquil·litat comprovar que els nostres fills i filles, per petits que siguin, tenen més recursos dels que ens imaginem. I que sovint cal acollir l’emoció i acompanyar en la solució.

5 PASSES QUE M’HAN FUNCIONAT:

1. Ajuda’l a reconèixer l’emoció que està sentint.

2. Comparteix amb ell alguna experiència teva en la que t’hagis sentit semblant.

3. Reforça-li els intents per superar-se amb mostres d’afecte i expressions del tipus: estic molt orgullosa de tu! Em poso contenta quan t’esforces per fer bé una cosa.

4. Evita el MOLT BÉ: a casa no cola... El meu fill diu: perquè em dius “molt bé” si no ho estic fent bé? Sentit comú oi?

5. Ho aplico a totes les edats.

Àngels Martí Pérez
Psicòloga, Terapeuta Familiar & Coach Personal
Especialista en les relacions dins l,àmbit escolar, familiar i laboral