Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 28 de març del 2012

L’ADOLESCÈNCIA


L’adolescència és caracteritza per ser una fase de transició de la vida infantil a la vida adulta en la que es dóna una distància emocional amb els progenitors.  La relació que estableix l’adolescent  amb el pare i la mare pot estar marcada per una tendència a la rivalitat, qüestionant les normes i els límits. L’actitud de revalida s’hauria d’entendre com la necessitat que té l’adolescent  de  distanciar-se de la protecció i exigències de l’adult per tal d’anar-se autoafirmant.

En aquest procés cap a la construcció de la seva identitat la interacció amb els iguals passarà a ser prioritària i aquests passaran a ser  el seu  punt de referència.

L’adolescència és una època complicada pels progenitors i per l’adolescent. És important que els pares i mares es vaguin adequant aquests canvis i  puguin  ajudar a l’adolescent a marcar-se objectius realistes i amb sentit crític i d’aquesta manera  pugui anar adquirint responsabilitats i autonomia..

Una altre de les recomanacions dirigides als pares seria que entenguin que els canvis a nivell emocional i d’actitud  de l’adolescent són fruit, també,  de les alteracions a nivell hormonal i fisiològic. 


Montserrat Soler Roca
Psicòloga Col. 3310



dimecres, 21 de març del 2012

QUAN UN NEN HA D'ASSISTIR A UN LOGOPEDA?

Què és la logopèdia? Per què el meu fill ha d’anar a un logopeda? Per què un adult necessita un logopeda? És necessari realitzar una rehabilitació o reeducació logopèdica? Si es realitzen diferents sessions de logopèdia es millora?...

Moltes són les preguntes i inquietuds que ens podem fer davant de determinades situacions en les que alguna persona ens ha recomanat visitar un logopeda ja sigui un amic, un professor, un metge o qualsevol altre professional sanitari o no. Es pot tractar, per exemple, d’un infant que presenti un trastorn i/o retard de la parla o del llenguatge, o un altre cas ben diferent seria un adult que ha patit una afectació neurològica o vascular.

La logopèdia és una disciplina que tracta els problemes, disfuncions o retards que poden tenir lloc diferents àmbits com la parla, el llenguatge, la veu, la comunicació, l’escriptura i l’expressió de les persones. Per tant, un logopeda pot treballar amb persones de qualsevol edat i en diferents entorns com poden ser l’educatiu o el clínic. Sigui quina sigui la causa que origina la patologia, la logopèdia té com a finalitat la informació, la prevenció, el diagnòstic, el pronòstic, el tractament i l’avaluació de la problemàtica que presenta la persona. Es requereix d’un seguiment al llarg de tot el procés d’intervenció i d’un treball conjunt amb la família per tal d’arribar a millorar la qualitat de vida de la persona en qüestió, tot aprofitant-ne les seves capacitats i qualitats.  Entenem que cada persona es única i per tant, el tractament ha de ser personalitzat.

Sovint, quan la persona en qüestió és un nen/a la família té dubtes de si cal o no consultar a un logopeda. A continuació citem algunes de les situacions més típiques que són motiu de consulta:

- El nen respira amb la boca oberta i presenta una respiració sorollosa.
- Sovint es queda sense veu o té una veu trencada (disfònic).
- No diu alguns sons quan parla.
- No articula correctament alguns sons de la parla.
- No parla o parla molt poc.
- Mostra un desenvolupament tardà que també afecta al llenguatge.
- Quan el nen parla no se l’entén.
- Presenta dificultats en escriure o llegir.
- No diferencia els sorolls dels sons.
- El nen no escolta bé.
- Té alteracions físiques com per exemple paràlisi cerebral.
Sigui quina sigui la vostra inquietud, us aconsellem i motivem a consultar al logopeda per tal de millorar la qualitat de vida del vostre fill o filla i així evitar el seu fracàs escolar.
 
Anna Sangrà
Logopeda col.3723

dimecres, 14 de març del 2012

LA DEPRESSIÓ EN NENS I ADOLESCENTS



LA DEPRESSIÓ EN NENS I ADOLESCENTS

La depressió és molt més que estar baix de moral. La majoria de persones experimenta tristesa de tant en tant, però en algunes ocasions aquests sentiments no desapareixen i s'acompanyen d'altres símptomes que provoquen malestar o dificultats per desenvolupar la vida quotidiana. És aleshores quan podem estar davant d'un trastorn denominat depressió.
Sabem que és una malaltia que afecta a un gran nombre de persones, tot i així hem de tenir en compte que la depressió en infants i adolescents també existeix.

En les etapes del desenvolupament, els diferents símptomes que ens han de posar en alerta, van canviant. És a dir, la depressió no es manifestarà de la mateixa manera quan el nen té 1 any, que quan en té 6 o 17.

Els nens i les nenes, durant l’etapa preescolar presenten les mateixes taxes de depressió, però a partir dels 14/15 anys, la prevalença entre noies és major.

http://www.imagenes-gratis.net/angustia

Perquè es dóna aquest augment durant l’adolescència de la depressió en noies?

Els nens i les nenes responen de forma diferent davant situacions estressants, les nenes tendeixen a rumiar més sobre el que li passa, tenen més baixa satisfacció de la seva imatge corporal. Aquests factors, entre d’altres, predisposen a les nenes a la depressió.

Tant pares, com mestres, amics i el propi nen són claus per a detectar les senyals que ens han d’activar a buscar ajuda professional per a valorar-lo, donat que els diferents símptomes no són exclusivament senyal de depressió.

QUINES SÓN AQUESTES SENYALS?

DE 0 A 3 ANYS: En aquestes edats tant primerenques, la depressió sol estar relacionada a una privació emocional, és a dir, situacions de maltracte, casos de depressió post-part on hi ha una alteració de la relació mare-fill, etc.
  • Manca de brillantor als ulls.
  • Regressió: fa un retrocés en alguna habilitat que ja hacia adquirit.
  • Té molta son. Pèrdua de la gana, no reclama menjar.
  • No explora, té manca de curiositat.
  • Manifestacions somàtiques; regurgitacions, vòmits, èczemes, ...
DE 3 A 6 ANYS: Durant aquesta etapa, encara no hi ha comunicació verbal de sentiments, trobem símptomes en el comportament:
  • Aspecte trist.
  • Dificultat per divertir-se, avorriment, no motivat pel joc.
  • Mal humor, irritat.
  • Fracàs, culpa, destrucció i mort present en el joc.
  • Apatia; no té ganes de fer res.
  • Mal de cap o de panxa. Augment/pèrdua de  la gana.
  • Sentiments d’inutilitat i culpa (més comú en nenes).
  • Inhibició conductual, no es mou (més comú en nenes).
  • Es mostra capficada (més comú en nenes).

DE 6 A 12 ANYS: En aquestes edats ja comença a haver-hi més similituds amb els adults. Poden parlar de les preocupacions cap al futur, parlen d’ells mateixos, si hi ha quelcom que no els agrada, etc. Poden parlar de la mort i això no ens ha de preocupar, podem parlar-hi obertament.
  • Disminució significativa del rendiment escolar; és el punt més característic.
  • Aspecte trist, mal humor.
  • Dificultats per mantenir l’atenció, concentració, desorganització.
  • No parla amb els altres nens.
  • Dificultats per dormir. Pèrdua/Augment de la gana o pes. Mal de cap o panxa.
  • Baixa autoestima, culpabilitat “m’odio”, “sóc estúpid”.
  • Plor, tristesa.(més comú en nenes).
  • Baixa autoestima, no agradar-se a ella mateixa (més comú en nenes).
  • Sentiments de culpa, desesperança (més comú en nenes).

DEPRESSIÓ EN ADOLESCENTS (DE 12 A 18 ANYS):

  • Podem trobar un comportament antisocial; absentisme escolar, robatoris, baralles, …
  • Absència d’interès per la sexualitat o en alguns casos promiscuïtat.
  • Alcoholisme, drogoaddicció.(més comú en nens).
  • Ideació i temptativa suïcida.
  • Addicció a Internet.(més comú en nens).
  • Alta sensibilitat a la culpa.
  • Cercle d’amistats molt reduït.
  • Dificultats en la son; despert tota la nit, dorm de dia.
  • Tristesa, ganes de plorar, distorsió de la imatge corporal, baixa autoestima (més comú en nenes).

Cristina Marquès Solé
Psicòloga col. 18058

dimecres, 7 de març del 2012

L’ART DE RELACIONAR-NOS (I)


El diàleg

Us proposo llegir la primera part d'un grup de quatre escrits que tenen com a fil conductor les relacions.

Les relacions entre pares i fills, entre la parella, entre companys de feina,... són una realitat quotidiana plena de reptes. Els pares, i els adults, tenim la oportunitat de transmetre als nostres fills i nens, recursos i eines que els ajudaran a desenvolupar-se com a persones responsables i felices. Tal i com escriu Pedro Núñez Morgades, en el projecte “Educa, no pegues", els experts en educació proposen el diàleg, l’escolta activa, la tolerància i l’empatia com eines implícites en el procés d’educar i en les relacions personals en el seu conjunt. Aquestes eines prenen importància en els moments més difícils, els de conflicte.

http://www.imagenes-gratis.net

Sovint trobem a la consulta situacions de conflicte o malentesos que provoquen malestar, desunió i crispació entre les persones implicades. Us heu fixat quan la vostra parella o un fill, després d’una jornada intensa, els preguntem què tal el dia i contesten amb un simple: “bé”. Volem saber més, alguns tendeixen a insistir i acaben provocant una discussió. Aquest desenllaç es podria haver evitat tenint en compte que el silenci de l’altre pot significar moltes coses com per exemple: “ara estic cansat per parlar, potser demà em sentiré amb més ànim”, o bé “he tingut un dia molt difícil a l’ institut, m’he barallat amb els amics i ara em sento irritable”. Us proposo reflexionar sobre el diàleg i els aspectes per el que es veu influït tot procés comunicatiu. Paul Watzlawick, en la Teoria de la Comunicació Humana junt amb els seus col·laboradors (1967), explica que hi ha 5 axiomes de la comunicació i que determinen el tipus d’interacció que tindrem:

1.    És impossible no comunicar: el silenci també és comunicació.
2.    Tota comunicació té un nivell de contingut (missatge)  i un nivell de relació (ambient que envolta el missatge i relació entre els que parlen), de manera que en funció de la relació interpretaré el contingut. Ex: un pare li diu a un fill: “com tornis a tirar les joguines al terra, et penjo” s’interpreta un càstig metafòric, mentre que si un estrany diu això a un nen, es pot interpretar com una agressió real.
3.    La naturalesa d’una relació depèn de com s’ordeni la seqüència dels actes comunicatius. Ex: “parlo fort perquè crides” / ”crido perquè parles fort”. La dona diu que el seu to de veu és una defensa contra els crits constants del seu home mentre que aquest dirà que crida degut a que la seva dona no controla el to de veu.
4.    La comunicació humana és verbal (el què dic amb paraules) i no verbal (el què dic amb el to de veu, amb la postura, amb els gestos...).
5.    La interacció en la comunicació és simètrica (al mateix nivell) o complementària.

En la nova edició del butlletí parlarem de l’escolta activa, com la podem practicar i quins beneficis ens aporta per millorar les relacions pares-fills, de parella, relacions laborals, amb amics...

Àngels Martí Pérez
Psicòloga col. 9917