Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 27 de desembre del 2012

EDUCAR AMB LÍMITS


Aquest escrit es dirigeix a mares, pares, cuidadors, familiars, ... de nens entre 1 i 3 anys. De totes maneres, les recomanacions poden aplicar-se a nens de qualsevol edat. 

El procés d’educar implica que els adults sapiguem respondre adequadament a les necessitats físiques i psíquiques dels infants. Si entenem que tots els nens són diferents, igual que ho són els seus pares i les seves mares, entendrem que és important que adaptem la nostra manera de fer a aquestes diferències.

QUÈ ENTENEM PER LÍMITS?
Són aquell conjunt de normes, rutines i hàbits dirigides a la conducta de les criatures. Tenint en compte les necessitats de cada família, mantenir uns horaris estables, afavoreixen els hàbits ( àpats, higiene, descans, joc...), faciliten que el nen/a reguli el seu comportament, es mostri implicat en les situacions de relació i es mostri més relaxat la major part del dia. Els límits proporcionen seguretat i percepció de control en el nen. Seguretat en el sentit que entén què s’espera d’ell i què pot passar si no es comporta adequadament i percepció de control en el sentit que pot anticipar les rutines diàries, i escollir, a mesura que creix, la conducta més apropiada.

QUÈ VOLEM PER EL NOSTRE FILL/A?
Respondre’ns aquesta pregunta ens ajudarà a marcar-nos objectius i normes, de manera que establirem una disciplina, entesa com a conjunt de normes i hàbits que facilitin comportaments adequats a cada situació. D’aquí s’anirà definint l’estil educatiu de cada progenitor.

Citant Ignasi Vila, en el seu llibre “Créixer amb tu: els infants de18 a 36 mesos”, ens diu que: “un dels reptes de la infància consisteix en descobrir l’estructura i el significat de la vida. I això s’aprèn descobrint regles i normes que regulen el funcionament de les coses”.

CAL TENIR EN COMPTE QUE:
Alguns comportaments desafiants (dir no, no cooperar...) apareixen per cridar l’atenció del pare i/o la mare o com a reafirmació de la personalitat del nen. Està en una edat en la que la prioritat és l’exploració de l’entorn i les pròpies capacitats alhora que va guanyant independència respecte l’adult. Les normes li serveixen per poder descobrir allò que pot fer i allò que no.

COM POSAR LÍMITS?
Els límits es posen a la conducta del nen i no a la forma de ser o sentir del nen. A moltes mares i pares ens encantaria trobar la recepta miraculosa, tot i que sabem que no existeix. Ara bé, si seguim algunes pautes, podrem viure l’experiència d’educar els nostres fills amb serenitat i entusiasme:
  • Felicita el nen pel seu bon comportament, l’ajudaràs a que entengui què s’espera d’ell alhora que amb la teva aprovació i atenció l’ajudaràs a sentir-se segur.
  • Dóna-li ordres clares i senzilles: digues-li què ha de fer en comptes d’insistir en allò que no ha de fer. Ex: “agafa el biberó per aquí”, en comptes de dir-li “no agafis així el biberó!”. I assegura’t que té la capacitat per fer-ho!
  • Afavoreix que el nen aprengui que la manera d’aconseguir la teva atenció és portant-se bé.
  • Anticipa’t a situacions de possible conflicte. Si has d’anar amb cotxe  i saps que s’enfadarà, pots explicar què fareu i què esperes d’ell. Ex: “ara anirem amb cotxe, estarem una estona i t’has de portar bé, d’acord?”.
  • Les ordres i els hàbits amb joc, engresquen els nens a mostrar-se col·laboradors.  Ex: si cal recollir les joguines podem dir “mira, ara agafo aquesta joguina i la poso aquí, a veure com ho fas tu?”.
  • Ofereix alternatives a la conducta: si el nen puja per les taules i cadires de la llar d’infants, pots dir-li que si té ganes de saltar pot pujar sobre les rodes, troncs i pedres que hi ha al pati de l’escola.
  • Ajuda’l a estar responsable. És més recomanable dir: “vés molt alerta al pujar sobre el sofà, si no podries caure i fer-te mal” que dir “no pugis al sofà que cauràs!”
  • Parla-li de com et sents davant una determinada conducta.  Per ex: “la mama està enfadada perquè has llençat la joguina al vidre”. I permet que “refaci” allò que no ha fet bé, en aquest cas “ és important que recullis la joguina perquè llençar-la al vidre es pot trencar”.


ALGUNES REFLEXIONS:
  • Evita excedir-te en les prohibicions (tot i que en cas de perill, cal actuar).
  • Els límits calen ser negociats a mesura que el nen va creixent, explicant-los més que imposant-los. Si expliquem la norma: “respectem les joguines”, l’ajudem a raonar participant de la responsabilitat de prendre decisions.
  • Evita utilitzar frases que posin en dubte els teus sentiments cap al teu fill/a. Poden ferir la seva autoestima i està en una edat on confon realitat i ficció. Si li dius: “ si et portes malament, et deixaré d’estimar” pot sentir-se insegur, amb por i sense voler, produir-li malestar emocional.
  • S’ha demostrat que fer ús del càstig físic (picar, pessigar, sacsejar...) i les amenaces per millorar la conducta dels nens i nenes no afavoreixen bons comportaments a més de causar dany emocional i conseqüències negatives per al desenvolupament de la seva personalitat.


L’EFECTE MIRALL:
Els adults tenim un paper de “mirall” en els infants. Per això és important cuidar el nostre llenguatge alhora de descriure la manera de ser, de fer, de sentir del nen/a. El nen va construint la seva pròpia imatge i va prenent consciència de qui és, per això cal evitar l’etiquetatge negatiu, per ex: “ets dolent”.

Àngels Martí Pérez
Psicòloga col. 9917
Terapeuta familiar-Coach personal

Bibliografia:
Vila, I: “Créixer amb tu: els infants de 18 a 36 mesos: una petita guia per a pares i mares”, Generalitat de Catalunya, 2005.
Faber, A. I Mazlish, E. : “Como hablar para que sus hijos le escuchen y como escuchar para que sus hijos le hablen” Ed. Medici, 1997

dimecres, 26 de desembre del 2012

UN PROBLEMA TÍPIC DE LA INFÀNCIA, LES DISLÀLIES.


Des del naixement fins que som grans passem per una maduració cerebral i de l’aparell fonoarticulador, per tant, per una etapa d’adquisició i de desenvolupament de la parla entre altres. Al llarg d’aquest procés hi ha una fase del desenvolupament del llenguatge en que mostrem certes dificultats en l’articulació d’alguns sons o fonemes, els distorsionem. Però aquest fet és normal, és a dir, es tracta d’un procés evolutiu fins aproximadament els 4-5 anys (tot i que alguns sons poden adquirir-se fins i tot més tard, per exemple la /r/); i normalment aquestes dificultats desapareixen amb el temps. Tot i així, molts són els pares que es preocupen per la parla dels seus fills. En aquests casos, la millor intervenció que es pot duu a terme és el consell. Doncs s’han d’eliminar els mals hàbits: evitar dirigir-se als nens utilitzant un llenguatge infantil, així com eliminar l’ús del xumet i del biberó.

Si l’edat del nen/a és superior a la franja d’edat citada, aleshores ja es considera un  problema i cal ser intervingut per un logopeda. En el cas que no es realitzi un tractament logopèdic adequat, la correcció de la dislàlia serà més dificultosa al llarg dels anys perquè els òrgans fonatoris perden plasticitat amb el temps.

Per tant, independentment de l’edat de l’infant si aquest presenta un trastorn en l’articulació d’algun o alguns fonemes o sons de la parla, ja sigui per absència o alteració d’aquests o per la substitució per altres fonemes; se l’etiqueta de dislàlia. Podent arribar a ésser inintel·ligible el llenguatge del nen/a si es presenta una parla molt dislàlica.  Per altra banda, la dislàlia pot produir ansietat, desesperació i desànim en tots aquells nens que no es senten compresos pel seu entorn. 

Les característiques principals dels nens que presenten dislàlia són:
  • La presència d’errors en l’articulació dels sons de la parla. Ja sigui al principi, al mig o al final de les paraules; i tant en el llenguatge espontani com en la repetició d’un model.
  • Generalment l’edat del nen/a és superior als 4 anys d’edat.
  • No existeix cap dels següents problemes: trastorns neurològics, dèficit mental, hipoacúsia, canvi d’idioma.


Pel que fa al seu tractament, aquest es basa en dues parts: la intervenció indirecta, en la qual el seu objectiu consisteix en la maduració dels òrgans fonatoris; i la intervenció directa, en la qual es treballa l’articulació del fonema i la seva generalització en el llenguatge espontani del nen. Cal tenir en compte que no deixen de ser nens i que per tant el seu tractament ha de ser lúdic i divertit.

Anna Sangrà
Logopeda i fisioterapeuta col. 3723