Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 15 de gener del 2014

PORS INFANTILS




PORS INFANTILS


Les pors en general i qualsevol de les seves modalitats en l'etapa infantil suposen un fenomen universal i omnipresent en totes les cultures i temps. L'única explicació a aquesta regularitat és que la por ha de tenir un important component de valor adaptatiu per a l'espècie. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d'apartar-lo de situacions de perill potencial (no acostar-se a certs animals, no entrar en llocs foscos, etc.).
Tanmateix, quan aquesta por és desadaptativa (no obeeix a cap causa real de perill o es sobrevaloren les possibles conseqüències) el resultat és un gran patiment per part del nen que la pateix i els seus pares. Tot i ser una por "irreal" pot arribar a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes (anar a dormir, anar a l'escola, quedar-se sol, etc...).
No hi ha dubte que les pors són evolutives i "normals" a certa edat, canviant l'objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquests vagin desapareixent progressivament.
Establir la frontera entre un i altre (normalitat-patologia) no sempre és fàcil i dependrà molt de l'edat del nen, la naturalesa de l'objecte temut i les seves circumstàncies, així com la intensitat, freqüència, patiment i grau d'incapacitació que es produeix en el nen.

                             
                                                          


 Els pares de la Sara, una nena de 7 anys, expliquen com un dia mentre sopava va anar plorant cap a la seva mare espantada perquè deia que s’havia escanyat amb el menjar. Des d’aquell dia, la Sara va anar agafant por a empassar perquè creia que es podia morir i poc a poc, va anar deixant de menjar. Quan la Sara deia que no volia menjar, els seus pares primer la intentaven consolar dient “tranqui-la, no passa res!” però el pare també s’enfadava amb ella perquè no volia menjar.

Davant d’una experiència així, em de tenir en compte que, el nen/a l’està vivint com a real, per tant, és important que no li intentem negar el que està sentint, amb la idea d’estalviar-li el patiment, possiblement li estarem reforçant i incrementant.

A la Sara se li va explicar el que eren les preocupacions, comparant-les amb un arbre, de manera que com més es cuiden, reguen etc.. més grans es fan.Va ser fantàstic com la Sara, cada cop que pensava que es podia morir al empassar, enviava aquesta preocupació a una caixa imaginària que ella es va inventar.

Cristina Marquès Solé

Psicòloga Infantil col.18058

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada