ETIC OFEREIX TALLERS D’ESTIU  A SALT I GIRONA

                          Tindràs l’oportunitat de fornar part d’un espai de grup reduït per a compartir i créixer.

 1. EDUCACIÓ EMOCIONAL I HABILITATS DE RELACIÓ:

Objectiu:  aprendre a identificar les emocions i millorar les relacions.

Continguts: les emocions, l’autoconcepte, l’empatia, com em relaciono amb els altres i resolc els conflictes, la comunicació no violenta. Per a nens i joves de 4 a 18 anys.

 2. L’APRENENTATGE:

          
          2.1. ESTIMULAR L’APRENENTATGE:

Objectiu:  estimular l’atenció, la concentració, la memòria, el raonament i l’orientació temporal i espaial.  .

Continguts: a través de la teràpia de joc s’estimularan les habilitats cognitives implícites en el procés d’aprendre. Per a nens de 4 a 8 anys.

          2.2. TÈCNIQUES D’ESTUDI:

Objectiu:  posar en pràctica els passos concrets a seguir per a un bon estudi. Continguts: prelectura i lectura comprensiva, subratllat, resum, esquema i memorització. Per a nens i joves entre 10 i 18 anys.

 3. TÈCNIQUES DE RELAXACIÓ:

Objectiu:  prendre consciència de les tensions i del benestar d’un cos relaxat. Continguts: la tècnica de la respiració profunda i la relaxació progressiva de Jacobson.  Per a joves a  partir de 12 anys i a dults.

4. CREIXEMENT PERSONAL A TRAVÉS DEL COACHING:

Objectiu:  conèixer qui ets, com vius, com et relaciones i observar les possibilitats de canvi per millorar. Adults.

Continguts: a través de la metodologia del coaching personal es treballaran l’autoconcepte, els recursos i les limitacions personals, els estils de relació/comunicació, fixar-se un objectiu i tirar-lo endavant.

INICI: 1 DE JULIOL

INFORMA-TE’N:

 972 233 035 / 610 217 506   sessió d’informació gratuïta 
o escriu a: info@eticespais.com 

         

EL MEU FILL RONCA: VEGETACIONS I AMÍGDALES HIPERTRÒFIQUES

EL MEU FILL RONCA…

Segur que més d’una vegada heu sentit o heu dit vosaltres mateixos “el meu fill ronca” i a continuació la resposta és “és normal” “està cansat”, “no ha parat en tot el dia”, “està constipat”... 

Quan el nostre fill ronca ens hem de preguntar des de quan ho fa. Potser que estigui constipat i com que té el nas tapat hagi de respirar per la boca i aleshores la seva respiració esdevingui sorollosa i pugui arribar a roncar. A més a més, si està constipat hem d’estar al cas i observar i valorar si ho està sovint o només és ocasional. O potser que no estigui constipat però que ja en el seu dia a dia la seva respiració sigui bucal i sorollosa. A més a més, pot ser que quan comencem a observar el nostre fill vegem que fins i tot arribi a fer apnees obstructives del son; és a dir, que es quedi uns segons sense respirar mentre dorm. Així com també que presenti dificultats per deglutir, un baix to muscular orofacial, baveig i/o fins i tot dificultats en l’articulació d’alguns sons de la parla.

Si observem alguns dels anteriors símptomes o altres molt semblants en el nostre fill, és important que el portem al metge otorinolaringòleg perquè li faci una exploració i avaluació dels diferents òrgans: de l’oïda, del nas, de la faringe i la laringe. Perquè pot ser que ens trobem davant d’amígdales o vegetacions (conegudes com “adenoides”) hipertròfiques, grans. En ambdós casos s’afecta la via respiratòria, es produeix una obstrucció d’aquesta i hi ha presència de mucositat. A més a més, generalment també podem trobar dificultat per tancar la boca, mal posició de la llengua i per tant un possible trastorn en l’articulació d’alguns sons, donant lloc a dislàlies i males oclusions. També hem de tenir en compte que a la nit, durant el son, és quan descansem i ens recuperem del nostre dia a dia. Però si el nostre fill dorm malament i ronca durant la nit, això li donarà lloc a trastorns de conducta sent etiquetat com a nen hiperactiu, inquiet i amb dèficits d’atenció. I a més a més, si pateix apnees aleshores presentarà un retard en el seu creixement. Això és així perquè durant la fase REM del son els nens fabriquen l’hormona del creixement. Per tant, si el nen no descansa correctament, disminuirà la fabricació d’aquesta i un tindrà lloc un retard en la seva altura i pes.

Hem de tenir en compte que tot i que es tracta de dues patologies diferents, poden anar associades. Les amígdales són dues masses de teixit situat al fons de la cavitat oral, de manera que si aquestes són molt grans obstrueixen el pas de l’aire i provoquen que el nostre fill ronqui, tingui dificultats per empassar i fins i tot pateixi apnees obstructives del son.  A més a més de donar lloc a una respiració oral. Per altra banda, les vegetacions són un teixit situat a la rinofaringe (part superior de la faringe), és a dir, a la part posterior del nas i quan aquest teixit és massa gran (hipertrofia de les vegetacions) aleshores s’obstaculitza la ventilació de la trompa d’Eustaqui. Tub que comunica la caixa timpànica de l’oïda amb la part posterior del nas, de manera que es va acumulant la mucositat i si s’impedeix una bona transmissió del so. Amb la qual cosa l’infant perd audició i pot donar lloc a l’establiment de dislàlies.

Ambdós patologies tenen tractament, intervenció quirúrgica, i per tant l’infant es cura, desapareixent de mica en mica tota la simptomatologia que presentava. Per tant és molt important realitzar revisions amb els metges corresponents i així facilitar al nostre fill els aprenentatges.

Anna Sangrà

Logopeda i fisioterapeuta col. 3723

L’ALUMNE AMB TDAH: UN REPTE PER ALS MESTRES

La tasca del mestre no és fàcil. Sovint poc valorada o fins i tot desacreditada  junt amb unes condicions laborals desfavorables i reducció de recursos, no ens situen en el millor marc per a créixer com a professional i tenir en compte la diversitat de l’alumnat. El professorat, s’ha d’exposar a la dificultat que comporta ensenyar a un nombre important de nens amb característiques, formes d’aprendre, famílies etc. molt diverses.

Els nens amb TDAH per les pròpies característiques del trastorn són un grup d’alumnes d’especial atenció a les escoles i on el mestre esdevé de vital importància en la detecció així com en el procés d’avaluació i tractament.

S’ha de tenir present que la simptomatologia del TDAH varia segons l’edat, així de petits serà més visible l’excés de moviment, i impulsivitat mentre que la desatenció serà d’especial rellevància quan la demanda acadèmica sigui més important, al primer/segon cicle de primària.

Quines són les principals dificultats escolars que poden presentar aquests nens?

• Dificultats en els aprenentatges, lecto-escriptura, mates.
• Dificultats en organitzar carpetes, portar al dia l’agenda, preparar exàmens.

És important que reflexionem en com es senten aquests nens, sovint sempre renyats, castigats, “sempre esta enmig de totes les baralles”, “és un despistat” etc. de ben segur que la mestra sempre l’enxampa parlant, tirant papers etc a classe, doncs per la seva impulsivitat, són poc hàbils en fer que no els vegin o ser capaç d’inhibir una conducta. Per tant, els índexs de fracàs escolar en aquests nens és alta. La seva motivació i autoestima davant la tasca escolar és soviet, molt baixa.

Si es porten malament és perquè està envoltat en una situació que no sap gestionar d’una altre manera, és a dir, no té les habilitats necessàries per a resoldre-la millor. Així doncs ajudem-lo en les habilitats lingüístiques, sòcio-emocionals, a pensar abans d’actuar, a tolerar la frustració etc.

Alhora de donar instruccions és important que hi hagi un contacte ocular i proximitat física cap al nen, assegurant la seva atenció. Seran donades d’una en una i seran concretes, curtes i en un llenguatge positiu, un cop complides seran gratificades al moment.

Les explicacions han de ser motivadores, per exemple acostant el tema al dia a dia del nen i que permetin una participació freqüent. És important assegurar-se que ho està entenent. Si les activitats són llargues, convindria fragmentar-les, igualment que una supervisió i reforç constant.

Es calcula que a cada classe hi pot haver entre 1 i 2 alumnes amb aquestes característiques. Fem-lis possible entre tots una vida acadèmica enriquidora i gratificant, dotem-los de recursos i habilitats necessàries per a poder fer front a les exigències de la vida.

Cristina Marquès Solé

Psicòloga col.18058

EL TDAH I LA SÍNDROME POST VACACIONAL

Un cop llegit l’article de l’Àngels Martí sobre la Síndrome Post vacacional, sabem que molts adults i nens, després d’un període de vacances, poden manifestar un conjunt de símptomes que afecten l’adaptació de la rutina.

Els nens amb TDAH (Trastorn per Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat) constitueixen un grup de població especialment sensible a aquesta síndrome, justament per les característiques pròpies del trastorn.

Per a ells instaurar i seguir unes rutines diàries, els deures, activitats extraescolars etc resulta més complicat del normal, per tant, quan hi ha un canvi accentuat en aquestes rutines, durant el període vacacional, els símptomes com la dificultat atencional i la dificultat d’organitzar-se es veuran agreujats.

Per altre banda, aquests nens no tenen desenvolupades certes habilitats cognitives i això provocarà que en situacions on es superi aquestes capacitats, el nen respongui de forma explosiva. Una d’elles i, potser la més significativa després de les vacances és la dificultat per adaptar-se als canvis.

Altres habilitats on aquests nens presenten dificultats són la tolerància a la frustració i la regulació de les emocions. Així doncs, l’esforç que haurà de fer per reprendre la rutina altre cop i esperar a tornar a casa per poder jugar el pot sobrepassar i generar mals comportaments, explosions emocionals, irritabilitat, negar-se a col·laborar etc.

Tot i que durant les vacances no va a l’escola, està més hores a casa i les activitats varien, és aconsellable que durant aquest període es segueixin, dintre del possible, hàbits establerts a casa i horaris de dormir, menjar. Les activitats de cada dia haurien d’estar programades i, seria bó que s’anticipin al nen, per exemple: “Avui anirem a dinar a casa als avis” per tal d’evitar-li situacions d’incertesa que ell no pot gestionar i això podria generar conflicte. A més, li indiquem amb anterioritat què esperem d’ell, del seu comportament, per exemple:“seurem tots a taula a menjar i després podràs jugar”, per tal de reforçar-lo si el seu comportament és així, per exemple: “mira que gran que ets i que bé et portes ben assegut dinant”.

Per a incorporar-los a la rutina serà previsible, doncs, que necessiti suport i que trigui més que els altres nens a adaptar-se a la normalitat.

Igual que amb els altres nens, incentivar el seu esforç, per mínim que sigui i adaptar-nos al seu ritme.

  

                                                                          Cristina Marquès Solé

                                                                          Psicòloga n.col.18058

CLASSIFICACIÓ ETIOLÒGICA DE LES DISLÀLIES

En l’anterior article vaig explicar el què són les dislàlies i vaig fer referència a diferents conceptes com són “procés evolutiu”, “problema segons una determinada franja d’edat”o “consells” entre altres. Doncs bé, a continuació faig una breu classificació de les dislàlies segons la seva etiologia, és a dir, segons la seva causa d’origen. Cal tenir en compte però que existeixen moltes classificacions de les dislàlies, la més coneguda és l’etiològica de Pascual (1988); la qual explico seguidament:

Dislàlia evolutiva: és el trastorn de la parla que té lloc durant el llenguatge infantil, fins aproximadament els 4 anys. En aquest cas l’infant no és capaç de repetir les paraules de manera correcta. Per evitar una futura dislàlia, és important que durant aquest període es donin pautes a la família del nen com per exemple eliminar l’hàbit de dirigir-se als nens utilitzant un llenguatge infantil. D’aquesta manera assegurem que el nen capti un patró de la parla correcte per part del seu entorn.

Dislàlia audiògena: és deguda a un dèficit auditiu. Com a conseqüència, el nen/a no articula correctament els sons de la parla perquè no hi sent bé, no té una correcta discriminació auditiva. És a dir, confon els fonemes que tenen una semblança (per exemple /d-t/, el nen entèn “/cata/ enlloc de /cada/”).

Dislàlia orgànica: els trastorns en l’articulació dels sons de la parla són de causa orgànica. Pot ser que existeixin malformacions dels òrgans de la parla (aleshores els anomenem disglòssies) o que es trobi afectat el sistema nerviós central (SNC, en aquest cas s’anomenen disàrtries; i formen part d’alteracions del llenguatge dels deficients motors).

Dislàlia funcional: és la més freqüent. Consisteix en un trastorn en el desenvolupament de l’articulació dels sons de la parla que es pot donar en qualsevol fonema degut a un funcionament incorrecte dels òrgans perifèrics  de la parla (llengua, llavis o paladar entre d’altres); sense que existeixi cap lesió o malformació d’aquests. Per tant la dislàlia té lloc perquè el nen no utilitza adequadament els òrgans de la parla per tal d’articular un fonema en concret. Els processos que tenen lloc són la substitució d’un so per un altre, la deformació i/o la omissió d’un so. Aquest tipus de dislàlia pot ser deguda a diferents factors:

• Falta de control en la psicomotricitat fina. Es necessita que el nen presenti una gran habilitat motora ja que l’articulació dels fonemes requereix d’un gran control dels òrgans articulatoris, d’entre els quals destaca la llengua.

• Dèficit en la discriminació auditiva. En la qual el nen decodifica erròniament els fonemes i no en pot percebre les diferències fonològiques que els diferencien (com per exemple un so sord o sonor /s-z/).

• Dèficit en l’estimulació lingüística.

• Dèficit intel·lectual

• De causa psicològica: per sobreprotecció o traumes.

• Errors perceptius i impossibilitat d’imitar moviments.

                                                             Anna Sangrà

Logopeda i fisioterapeuta col. 3723

LA SÍNDROME POSTVACACIONAL: ALGUNES RECOMANACIONS

LA SÍNDROME POSTVACACIONAL: ALGUNES RECOMANACIONS

QUÈ ÉS?

Conjunt de símptomes físics, psicològics, socials i emocionals que afecten l’adaptació a la rutina diària (feina, escola, estudis de formació,...) després d’un període de vacances.

QUI LA POT PATIR?

Tant nens com adults.

COM ES MANIFESTA?

Amb debilitat generalitzada, astènia, irritabilitat, insomni nocturn i somnolència diürna, dificultat per mantenir la atenció i concentració, baixa tolerància a l’esforç, angoixa, dificultat per prendre decisions, baixa la capacitat per organitzar-se, dificultat per gestionar la pressió de la feina acumulada pel període de vacances més la que es va sumant en el dia a dia, entre d’altres.

QUINA DURADA TÉ?

Sol durar entre 7 i 15 dies. Si s’allarga pot ser motiu de consulta a un professional de la salut.

PER QUÈ PASSA?

Especialment pels canvis de rutina accentuats que hi ha en el període de vacances com les de Nadal, de setmana santa i d’estiu.

En el cas dels nens, s’atura un ritme de tres mesos intensos d’adaptació a l’escola, amb classes, estudis, rutines establertes (deures, activitats extraescolars, activitats de cap de setmana,…). En el cas dels adults, descansen de la tasca laboral i s’obre la oportunitat de vincular-se amb més proximitat i freqüència amb els fills, compren els regals amb els que volen sorprendre, fan trobades amb amistats que estan pendents de dies i dies, sopars,... I el descans laboral comporta estar més actius en la relació tant amb els fills com amb les parelles. Sovint, aquests retrobaments no satisfan les expectatives que es tenia a priori i es pot viure insatisfacció i frustració. Aquestes emocions poden ocasionar discussions, desacords i desavinences que enterboliran un merescut descans.

En el cas dels nens, centrar-se de nou a la rutina escolar esdevé un esforç important, saber esperar a arribar a casa per retrobar-se amb aquella joguina que tant els ha agradat, llevar-se aviat per anar a l’escola, emprendre responsabilitats com preparar la motxilla, el material per les activitats extraescolars,... La majoria de tasques es poden convertir en més feixugues després de les festes.

En el cas dels adults, retornar a la feina es pot convertir en un autèntic malson si a més han vivenciat emocions desagradables que per res han compensat el període de descans.

QUÈ PODEM FER PER INCORPORAR-NOS A LA RUTINA DIÀRIA AMB TRANQUIL-LITAT?

En el cas dels nens, és important anar adaptant l’exigència i el què s’espera del seu comportament de forma gradual. Incentivar el seu esforç per llevar-se més d’hora al matí amb uns minuts més del joc preferit quan arribi a casa. Engrescar-lo amb les activitats que podreu fer el cap de setmana. Animar-lo a fer els deures i que pugui mostrar el què ha fet, estar més pròxims a ells posant especial atenció en les necessitats d’afecte, contacte i comunicació (sobretot després de dies d’estar més hores junts),.. I si aquesta irritabilitat i desídia per tornar a l’escola es manté més enllà de dues setmanes, és convenient consultar a un professional de la salut.

En el cas dels adults convé marcar-se propòsits realistes i ajustats a les possibilitats de cadascú, especialment de temps. És comú apuntar-se al gimnàs amb una amiga o amic, fer dieta, estudiar un idioma, formar-se, començar un projecte artístic, ... Cal aprendre a donar prioritat, diferenciant bé el què m’agradaria fer del què realment vull fer. I per contestar-te pots plantejar-te quin esforç et representa cada propòsit i si estàs disposat a assumir-lo.  A nivell de parella, deixa passar uns dies, fins que realment et sentis adaptat a la feina, baixa el nivell d’exigència en la relació, mostra’t comprensible amb el procés d’adaptació de l’altre. Més endavant  pots aprofitar per reflexionar sobre el que us uneix i quin sentit té per a tu aquest vincle. En funció del què sentis podràs prendre una decisió.

Àngels Martí Pérez

Psicòloga col.9917

ASPECTES PSICOLÒGICS DELS REGALS DE REIS EN ELS NENS

En aquestes dates nadalenques, les tradicions de cada any tornen a arribar;els carrers s’omplen de llums, les famílies es reuneixen, ens envolta un cert aire d’alegria, esperança i bons propòsits. Aquests darrers anys, marcats per la crisi econòmica, ens fa replantejar i prendre consciència que la felicitat no ve donada pels diners, cosa que anys enrere semblava que tothom era feliç perquè “tenia de tot” i que ara no ho podem ser. Per tant, estem davant  d’una crisi de valors i em de tendir a recuperar-ne molts dels que s’havien deixat de banda. Per als nens, el tió i els reis és el que els marca l’arribada d’aquestes dates, els regals de Nadal!! S’ha de fer cagar el tió, la carta als reis, anar a veure la cavalcada, esperar la nit de reis etc. 

En totes aquestes activitats i trobades es poden tenir en compte certs aspectes psicològics que es posen en funcionament i que, segons la forma d’actuar que tinguin els pares, seran aprofitades per desenvolupar i potenciar en els nens aspectes com:

a)  PRESA DE DECISIÓ: Davant la pregunta: “Que vols per reis?”

els podríem ajudar de la següent manera segons la seva edat:

Els més petitons (3-6 anys) hauran de seleccionar d’entre gran quantitat de joguines, fet que els hi és complicat. Es decantaran per aquelles que els hi resultin més vistoses, hagin vist més cops etc... És bo que davant d’un catàleg de joguines senyali els que més li agraden  o en una botiga abans d’entrar comentar-li que haurà de triar entre 2 i 4 joguines que més li agradin. En canvi, a partir dels 6-10 anys les seves decisions seran més pensades segons els seus gustos, modes etc. i la seva capacitat de centrar-se serà més bona És important motivar-los i ajudar-los a que preguin la decisió de triar entre 5 i 7 coses i no més.

b) Un cop han fet la Carta als Reis han de SABER ESPERAR a què arribin. És important ensenyar als nens a saber esperar. Està relacionat amb aprendre a posposar les recompenses, és a dir, els nens quan volen alguna cosa ho volen “ja”, doncs quan el nen ens demana una xocolatina per exemple,  podem comentar-li: “Si, la mare et donarà la xocolatina quan hagis acabat els deures”. D’aquesta forma, allargant el que vol en el temps, per exemple: “quan arribin els reis”, aprèn que per a aconseguir el que volem és necessari un esforç.

c)  VALOR del regal: Entre regals de tió, reis i de part de diferents

membres de la família un nen pot rebre massa regals en funció de la seva capacitat d’assimilació. És a dir, per un nen de menys d’1 any recordar que el simple embolcall de paper pot resultar el millor regal, per tant, és aconsellable no sobreestimular-lo. En nens a partir dels 3 anys és bo que els regals no sobrepassin els 4 en total per tal de poder facilitar que el nen els valori tots. A partir dels 6 anys tenir present els regals no materials, com experiències, excursions etc.

d) EDUCAR: Em de tenir en compte que a través del joc els nens poden aprendre moltes habilitats. És aconsellable regalar jocs que propicien un espai de relació, és a dir, jocs com el “parxís” on s’hagi de jugar amb més persones, s’hagi de compartir entre germans, amics, pares i seguir tots unes regles.

e)  TOLERÀNCIA A LA FRUSTRACIÓ: Per últim és bo que aprenguin a que no sempre tindran TOT allò que demanen.  

Cristina Marquès Solé

Psicòloga núm col. 18058