ENSENYAR HÀBITS D'AUTONOMIA ALS FILL/ES.

Saps que el teu fill/a se sap vestir, rentar-se les mans o menjar sol però  per pressa o inseguretat ho prefereixes fer tu?

A la llarga aquesta forma d’actuar provoca que els nens no tinguin autonomia i a la llarga, efectivament, quan vulguis que ho faci sol, o ja no ho sabrà fer o es negarà.

El desenvolupament de l’autonomia personal és un objectiu prioritari en l’educació i el desenvolupament d’un nen.

Com a norma general tot allò que pugui fer sol, sempre que no posi en risc la seva seguretat, ha de fer-ho sol.

                 

  

    

Quins són aquests hàbits?

Tot el que té a veure amb el menjar, la higiene o cura personal, vestir-se i hàbits referents a les relacions amb els altres, per exemple: saludar a la gent coneguda, demanar si us plau, donar les gràcies, respectar els torns de joc, endreçar joguines etc.

Com els hi ensenyem?

És important que aquests hàbits es converteixen en rutines, així els nens funcionen millor.

1- Decidir què li exigim evitant el pensament “ja ho faig jo així ho faré més ràpid i més bé”. Que sigui adequat per a la seva edat, fer-ho sempre i en tots els llocs. Pare i mare han d’anar “a la una”, no s’hi val “amb el pare ho haig de fer però amb la mare no”. Preparar tot allò necessari per a que ho pugui fer.

2- Explicar-li què ha de fer i com “ara ja ets gran i et rentaràs tu sol el cap, sé que ho faràs molt bé”. Primer ho fem nosaltres i li expliquem com si parlés ell: “primer em  mullo el cap, després em poso una mica de sabó a la mà…”Ens em d’assegurar que compren bé les instruccions. Li podem demanar que ens les repeteixi.

3- Practicar! És important oferir-li moltes situacions de pràctica, recordar-li els passos que ha de fer i és aquí on ja li comencem a REFORÇAR els primers avenços. Poc a poc anirem disminuint l’ajuda i recorda: “anda despacio que tengo prisa!!”

4- Supervisar: Quan hagi acabat em de revisar que ho hagi fet bé. L’elogiem i valorem que ho hagi fet sol. Si no ho ha fet bé del tot, li podem dir que pot millorar.

És important que li oferim fer tots aquests hàbits com un PRIVILEGI: “JA ETS GRAN!” sempre ho acceptarà millor que no pas si ho fem com una ordre o perquè ho ha de fer sense més.

Si no ho vol fer per comoditat, li em de dir que ho ha de fer per sí sol, que ja es gran i IGNORAR les queixes.

Ells VOLEN fer les coses “ELLS SOLS!”, aprofiteu-ho per impulsar i animar-lo en l’autonomia personal.

Cristina Marquès Solé 

Psicòloga col.18058

COM SER MARE TREBALLADORA I NO MORIR EN L'INTENT

Dedicat a totes les dones que fan de mares i treballen (fora i/o dins de casa), i a tots els pares amb els que compartim l'aventura d'educar un fill (o més!)

Vols saber què he recordat aquest dies essent mare treballadora per no morir en l'intent?

El meu fill està malalt fa, quasi bé, tres setmanes. En resolem una i comencem amb una altra. Què hi farem! Una oportunitat per recordar que els nens ens ajuden a donar valor a allò que realment és important. Et poso en situació:

A la dreta, un nen de 2 anys i 9 mesos, amb evidents signes de l'arribada de la primavera i constipat fins a les celles. A l'esquerra, una mare que fa llistes de "TOT PER AVUI", que anul-la l'agenda perquè la cangur és de viatge, i que és aspirant a superwoman. 

Ara, llegeix i respon amb tota la sinceritat que la superwoman que duus a dins et permet...

• T'has vist alguna vegada contestant una trucada de feina mentre el teu fill et dona un tren exclamant el popular "XuXuuuuu"?

• Et proposes una llista de tasques per fer i quan arriba l'hora d'anar a dormir descobreixes que, en els millors dels casos, en pots marcar una o dues?

• Tens prou dits a les mans (les dues!) per comptar les vegades que li has dit al teu fill/a, "ara vinc!" o "de seguida estic aquí, que tinc feina!" durant una tarda?

Has contestat que si, oi? T'entenc perfectament, és esgotador fer malabars entre el rol de mare i el de treballadora. Sobretot, si pretens tirar endavant amb tots dos sense renunciar a res.

3 RAONS PER RENUNCIAR A LA FEINA QUAN EL TEU FILL ESTÀ MALALT:

• EL JOC DE FALDA: cantar, ballar agafats, seguir una cançó amb coreografia... És una oportunitat d'or per retrobar-vos en un espai de joc, relació i vincle. Us permetrà sentir-vos units emocionalment. El contacte físic que hi ha en aquest tipus de joc us proporciona seguretat, complicitat, diversió i unió. I a més, podràs deixar anar la nena que duus a dins! 

• VACANCES "FORÇADES": tenir un descans imprevist pot ser aquella parada que necessitaves fer i aplaçaves. Aprofita per fer conscient la crescuda del teu fill, les noves paraules que ha après, els nous amics que ha fet a l'escola, ... I recorda, aparca el mòbil, el whatsapp i el correu. Veuràs com pots sobreviure!

• PRACTICA L'ESCOLTA ACTIVA: considerada com una eina de valor en les relacions, és el moment ideal per practicar-la amb el teu fill. Col·locat a la seva alçada, manté el contacte ocular, toca'l si cal, i presta molta atenció a allò que fa, que et diu... Faràs que el teu fill se senti estimat, valorat i tingut en compte. La seva autoestima quedarà enfortida. I com a mare sabràs que estàs fent el millor pel teu fill.

Ara ja saps alguna raó per ser mare treballadora i no morir en l'intent! 

Àngels Martí

Psicòloga & Coach de Terapeutes

EL TDAH I LA SEVA RELACIÓ AMB LA TERÀPIA DE MOVIMENTS RÍTMICS I L’ALIMENTACIÓ.

Avui dia ha augmentat el nombre de nens i nenes diagnosticats de Trastorn de Dèficit Atencional amb Hiperactivitat (TDAH) i cada vegada està més de comú sotmetre’ls a un tractament mèdic sense estudiar cada cas de manera particular ni busca’n una possible causa. Segons un estudi, en Estats Units al voltant d’un 9% dels nens han sigut diagnosticats de TDAH, a Xile al voltant d’un 5% i en canvi a França, tant sols un 0’5%. Els psiquiatres francesos veuen el TDAH com una condició mèdica que té causes psio-socials i situacionals; és a dir, enlloc de tractar els problemes de comportament amb medicaments, es centren en el context del nen 

(http://www.forodemocracia.cl/index.php?/topic/125-%C2%BFpor-que-casi-no-hay-ninos-franceses-hiperactivos-o-con-deficit-atencional/).

A vegades, el fet que el nen/a es comporti d’una determinada manera, pot ser degut a una pobra estimulació cerebral durant el seu desenvolupament. Tal i com ja vam explicar en articles anteriors, la Teràpia en Moviments Rítmics (TMR) i reflexes primitius es basa en moviments actius o passius del cos sencer que venen a imitar els moviments realitzats pels bebès per tal d’estimular i desenvolupar les diferents parts del cervell, així com augmentar el nombre de connexions neuronals.

Són molts els nens i nenes diagnosticats de dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat i que pateixen inestabilitat emocional amb atacs d’ira. Es considera que en molts casos és produeix per una falta d’integració dels lòbuls prefrontals (implicats en els components motivacionals, conductuals, de planificació i seqüenciació dels nostres actes), que no són capaços de controlar o inhibir la sobreactivitat per part del sistema límbic (part del cervell encarregada de gestionar les respostes fisiològiques davant d’estímuls emocionals i també està relacionat amb la memòria, l’atenció, la conducta entre d’altres). El que es vol aconseguir mitjançant la TMR és augmentar el flux d’impulsos als lòbuls frontals i connecta’ls amb la resta del cervell, així com també estimular la mielinització de les connexions neuronals.

Un altre punt que cal tenir en compte en tots aquests nens, és el  tipus d’alimentació que reben. Doncs la ingesta de determinats additius i grasses provoquen reaccions inflamatòries agreujant la hiperactivitat.

Existeixen diferents tipus d’aliments que convé eliminar de la nostra dieta, però tot i així, el més convenient seria dur a terme un anàlisi alimentari personalitzat per saber si existeix alguna altra al·lèrgia o intolerància alimentaria.  Tot seguit els deixo uns enllaços d’articles i estudis realitzats, en els quals es descriu el tipus d’aliments que s’han d’eliminar de la dieta (mercuri, aspartam, colorants artificials...). Així com també algunes recomanacions alimentaries que fan de cares a nens amb TDAH, com per exemple la ingesta de vitamines C, E i el complex B; el peix blau o l’oli d’oliva. Doncs s’ha trobat que millora el seu comportament, regulant-ne la irritabilitat i els estats nerviosos.

http://www.naturcoach.es/archives/589

http://www.alimentacion-sana.org/PortalNuevo/actualizaciones/hiperactividad.htm#2

Anna Sangrà

Fisioterapeuta i Logopeda col. 3723

JUGAR AMB ELS FILLS/ES

La gran majoria de pares  juga amb els seus fills: Com us sentiu jugant? Com us respon el vostre fill? Considereu que és una pèrdua de temps?

Ens podem plantejar si ho estem fent bé o no, si aprofitem l’ocasió per a que el nostre fill aprengui coses o per a què és important aquesta estona tant valuosa que compartim amb els nostres fills.

QUINS BENEFICIS APORTA?

Jugar amb el teu fill/a beneficia de moltes maneres.  Ajuda a crear experiències i sentiments positius entre la família que més endavant ajudarà en moments de conflicte.  A través del joc es desenvolupa el vocabulari i el nen aprèn a comunicar els seus sentiments , pensaments i necessitats. Els ensenya a  esperar i respectar el torn, com respondre als sentiments dels altres etc.

                        

ALGUNS CONSELLS….

- El joc dels nens no ha de ser perfecte el més important és crear, experimentar i no tant el producte final. 

- Eviti criticar, corregir o indicar com es fan les coses quan el nen està jugant.

- El joc és una oportunitat per afavorir la fantasia i la creativitat, deixi’s portar, permet que una caixa sigui un vaixell, les nines es converteixin en familiars etc.

- És  aconsellable mostrar-li varies opcions de joc i joguines i que sigui el nen qui el triï. No importa si juguen a alguna cosa diferent a el que el joc/joguina està destinat. Que sigui el nen qui porti la iniciativa, que sigui ell qui organitzi el joc. Els pares es poden limitar a imitar les seves accions i fer els hi demana.

- Els nens més petits tendeixen a repetir la mateixa activitat una i una altre vegada. És el nen qui marca el ritme del joc. Encara que sigui avorrit pels pares, és aconsellable esperar a que sigui ell que decideixi fer alguna cosa per sí mateix.

- Sovint els nens volen marcar les seves normes i les fan de manera que els hi permetin guanyar. Millor no competir, si coopera amb les normes en aquell moment, això farà més probable que ell també segueixi les normes que tú li proposaràs en altres situacions.

- Els pares serien el públic que està tractant d’apreciar allò que fa el nen i elogia els seus esforços i diu tot allò bé que està fent.

- És aconsellable fer comentaris descriptius de tot allò que fa en comptes de bombardejar amb preguntes mentre juga.

- Si el nen no pot obrir una caixa, encaixar una peça etc el paper dels pares ha d’estar encaminat a fomentar la seva confiança, l’anima a intentar-ho, li dona pistes o ajuda per a que ho resolgui ell mateix.

- Si el nen juga de manera inadequada, crida etc  el millor es deixar de donar-li atenció p.exemple: deixar de mirar el nen i girar-te. Quan torni a jugar correctament, se li torna a donar l’atenció.

 

- Quan el joc és destructiu, pot parar el joc dient simplement : “quan et portes així, em de deixar de jugar”.

- Si tots els dies dedica una estona a jugar  amb ells, el moment de finalitzar no hauria de ser conflictiu, perquè sap que podrà tornar a jugar demà.

- Un cop finalitza el joc , el nen recull les joguines i se’l pot ajudar i animar a fer-ho i felicitar-lo quan està tot recollit.

En conclusió, DIVERTEIX-TE I DISFRUTA amb elS teuS fillS!!!

Cristina Marquès Solé

Psicòloga col. 18058

PERQUÈ UNA CONSULTA AÏLLADA NO AJUDA?

Avui et parlo com a terapeuta i com a pacient...

T’ha passat sentir-te angoixat per alguna raó i demanar ajuda a un terapeuta desesperadament? Has entrat creient que amb una sessió de consulta resoldries tots els teus problemes? A mi si! I et puc assegurar que no m’ha funcionat!

Com a pacient, arribes a la consulta amb el cap ple d’idees. Vols explicar-les molt bé per què el terapeuta t’entengui a la perfecció. Saps que tens uns 60 minuts i ha arribat el teu moment. Creus que el terapeuta resoldrà totes les teves preocupacions en els últims 5 o 10 minuts que es reserva pel final. Necessites creure que el terapeuta que has triat trobarà algun remei miraculós per ajudar-te. Són tantes les coses que vols dir que tu mateix t’entrebanques amb les paraules... S’acaba la sessió, tens un munt d’eines i idees valuoses que pots aplicar per solucionar el què et passa. I passades tres hores ja no en recordes la meitat. Pots riure si et veus reflectit, si, però quin estrés!! A mi, la meva osteòpata em va dir: Àngels, respira!

Com a terapeuta, que estimes el què fas i t’apassiona ajudar els altres, saps que tens uns 60 minuts per escoltar activament. Saps que t’han demanat una consulta aïllada i vols ajudar amb tots els teus recursos. Vols que el teu pacient marxi amb eines. Amb idees de valor que l’ajudin a trobar la solució al què li passa. Estàs tant capficat en ajudar-lo durant els 60 intensos minuts que se’t contagia l’angoixa. Tens 5 minuts, com a molt 10, per transmetre tot el què creus que l’ajudarà. I ho fas. S’acaba la sessió i et compromets a escriure un mail. Allà hi escrius llibres, pel·lícules o alguna recomanació que saps de ben segur que seran útils. I el pacient ha marxat i t’adones que amb més trobades, el podries haver ajudat més i millor.

Aquesta setmana he recordat que per poder ajudar més i millor a les persones que ens trien, el primer pas és establir el vincle terapèutic. Es basa en una relació de confiança. Com a pacient confio en tot allò que saps i fas i em sento lliure per seguir les teves recomanacions. Com a terapeuta confio en que acceptes la meva ajuda i em sento lliure de recomanar-te el que et pot ajudar. Per molt bo que siguis, per molt bé que ajudis, per molts estudis que tinguis, és imprescindible la CONFIANÇA.  I tu saps que no és qüestió de 60 minuts.

RECOMANACIONS DE CONFIANÇA:

Per a tu pacient:

·         Accepta propostes d’exploració: quan el terapeuta t’ofereix un número de sessions per entendre el què et passa, vol dir que fa bé la seva feina. Que sap que et pot ajudar i que això vol dir un temps de treball. Realment creus que allò que fa un any que et preocupa es pot resoldre amb 60 minuts?

·        Oblidat de que el terapeuta és màgic: la màgia és aquella que es desprèn de tota relació de confiança on pacient i terapeuta sintonitzen i avancen, un solucionant el seus problemes, l’altre compartint els seus coneixements i eines. Això vol dir temps.

Per a tu terapeuta:

·  Ofereix un temps d’exploració: de 2-3-4 sessions, les que saps que necessites per a ajudar més i millor al pacient.

·   Permet-te temps: temps per comprendre i temps per decidir la millor intervenció.

·     Dóna valor al pacient i donaràs valor al vincle: tractar al pacient com a responsable i capaç donarà credibilitat a la teva manera d’ajudar, perquè si ets dels meus, no volem relacions de dependència sinó ajudar a l’altra a trobar les pròpies solucions. Perquè sabem que poden si volen.

Avui he anat a una xerrada i la conferenciant ha dit el següent: "algú es posa en forma contractant a un entrenador personal per un dia?" 

Pensa-hi, a mi m’ha fet rumiar...

Àngels Martí Pérez

Coach de terapeutes

EL SUCRE, UNA DROGA DE LA NOSTRA SOCIETAT.

El tabac i l’alcohol són drogues legals en la nostra societat i com a tals no les donem als nostres fills. Doncs perquè els donem sucre?. Aquest ve a ser un article perquè reflexionem de tot allò que els donem en el nostre dia a dia als nostres fills.

La sacarosa, comunament denominat "sucre", va ser creada artificialment per l’ésser humà. Actualment és un element de la nostra dieta alimentaria, que deixant de banda el nombre de calories que té, s’hauria de considerar una droga; tal i com afirma el responsable de salut d’Amsterdam Paul van der Velpen.

Doncs el sucre és una forma d’addicció. A diferència d’una grassa i d’altres aliments, el sucre interfereix en la gana del cos creant un desig de seguir menjant sense límits. El sucre actua alterant el mecanisme de l’organisme, quan es menja alguna cosa que porta sucre, el cos en crea una necessitat i en vol més i més. Fet que la indústria alimentaria utilitza per augmentar el consum dels seus productes. Per exemple, si donem ous a alguna persona, aquesta deixarà de menjar en algun moment; en canvi, si li donem galetes en seguirà menjant fins a acabar-se-les.

Actualment es desconeixen els efectes del sucre ens l’organisme dels  mamífers, però si que s'han realitzat estudis que vinculen el consum del sucre amb l’augment de diabetis, càncer i amb determinades malalties cardiovasculars, del sistema nerviós i digestiu. Doncs el seu consum provoca desordres en la funció de les cèl·lules, augmenta el nivell de plaquetes i està relacionat amb el síndrome de dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH).

http://www.ecoportal.net/Eco-Noticias/El_azucar_es_tambien_una_droga_y_mas_peligrosa_que_el_alcohol_y_el_tabaco

Anna Sangrà

Fisioterapeuta i logopeda col. 3723

EL MIRALL DE QUI ENS ESTIMA: EL VINCLE AFECTIU

El  vincle afectiu, des del naixement,  permet al menor adquirir la seguretat d’una figura estable.  A partir d’aquí se sentirà en condicions per  explorar  l'entorn i , en mica en mica,  anar construint  la seva identitat per arribar  a ser un adult capaç de relacionar-se amb altres persones de forma sana i respectuosa. 

El vincle afectiu permet satisfer les necessitats afectives durant la vida i té com objectiu aconseguir la sensació de protecció i seguretat emocional.

 El tipus  de vinculació que un ha tingut explica i prediu l’estil de vincle emocional que es tindrà d’adult. 

 L’ amor en la parella és semblant al vincle que el menor estableix amb la figura cuidadora principal,  en quan  a la proximitat, la seguretat i l’efecte.

TIPUS DE VINCULACIÓ

VINCLE SEGUR

Les persones amb vincle segur:

·         Viuen les relacions amb alegria i emocions positives.

·         Confien en l’altre.

·         Accepten a la parella amb els  seus defectes.

·         Tenen més capacitat per a resoldre conflictes interpersonals.

VINCLE EVITATIU

Les persones amb  vincle  evitatiu tendeixen a:

·         Rebutjar la intimitat per por a la dependència emocional. Per tant, es mostraran independents i bloquejaran la seva intimitat per una autonomia excessiva.

·         Manca de confiança.

·         Presenten dificultats per a acceptar a l’altre tal com és.

·         Solen tenir dubtes de l’estabilitat de l’amor.

·         Es mostren autosuficients i minimitzen la importància de les relacions.

VINCLE ANSIÒS AMBIVALENT

Les persones amb  vincle  ansiós ambivalent es solen caracteritzar per:

·         Tenir una preocupació obsessiva per la possibilitat de ser abandonada.

·         Ser excessivament dependents.

·         Mostrar un desig  exagerat d’unió i d’exigència de reciprocitat.

·         Sentir desconfiança.

·         Mostrar gelosia.

·         Ser  vulnerable a la soledat.

 VINCLE DESORGANITZAT

·         El vincle desorganitzat és un dels més freqüents en menors  que han patit maltractaments. El menor sent que no existeix cap estratègia organitzada útil per posar fi a les situacions que pateix. A nivell d’estratègies no pot apropar-se ni evitar o escapar-se de la figura de vincle i no els queda més opció que la de congelar-se i dissociar-se com única manera per defendre’s del col·lapse que li genera la situació maltractant.

·         Aquesta desorganització interioritzada dels models parentals contribuirà també a desenvolupar vincles controladors    ( punitius o complaents) que tenen com objectiu tenir sota control la figura de vincle i l’entorn que l’envolta.

·         En Siegel en el seu llibre “el cerebro del niño”[1] diu que un vincle desorganitzat suposa tenir una dificultat per a integrar la coherència de la ment, la qual cosa es mostra en una elevada dificultat per a regular las emociones i la conducta.

·         En José Luis Gonzalo Marrodán[2]  opina que és lògic  plantejar que aquells que  han estat criats per un cuidador sensible i empàtic, presentarà un estil de vincle segur - o amb més probabilitat, un menys insegur, i una capacitat de regulació emocional basada en la minimització del desplaer, l‘acceptació  i modificació de les emocions negatives, reforçant les positives. Es a dir, mostraran una alta Intel·ligència Emocional (IE) i una vivència   d’afectivitat positiva i satisfacció amb ells mateixos.    

---

1. El cerebro del niño” de Siegel & Payne. Ed Alba

2. http://www.buenostratos.com/ José Luis Gonzalo Marrodán.

Montserrat Soler Roca. Psicòloga. Col·legiada 3310