PORS INFANTILS

PORS INFANTILS

Les pors en general i qualsevol de les seves modalitats en l'etapa infantil suposen un fenomen universal i omnipresent en totes les cultures i temps. L'única explicació a aquesta regularitat és que la por ha de tenir un important component de valor adaptatiu per a l'espècie. A petita escala, aquestes sensacions que es viuen com desagradables per part del nen o adolescent poden complir una funció de supervivència en el sentit d'apartar-lo de situacions de perill potencial (no acostar-se a certs animals, no entrar en llocs foscos, etc.).
Tanmateix, quan aquesta por és desadaptativa (no obeeix a cap causa real de perill o es sobrevaloren les possibles conseqüències) el resultat és un gran patiment per part del nen que la pateix i els seus pares. Tot i ser una por "irreal" pot arribar a condicionar el funcionament del nen i alterar sensiblement la seva capacitat per afrontar situacions quotidianes (anar a dormir, anar a l'escola, quedar-se sol, etc...).
No hi ha dubte que les pors són evolutives i "normals" a certa edat, canviant l'objecte temut a mesura que el nen creix i el seu sistema psicobiològic va madurant. La tendència natural ha de ser que aquests vagin desapareixent progressivament.
Establir la frontera entre un i altre (normalitat-patologia) no sempre és fàcil i dependrà molt de l'edat del nen, la naturalesa de l'objecte temut i les seves circumstàncies, així com la intensitat, freqüència, patiment i grau d'incapacitació que es produeix en el nen.

                             

                                                          

                      

 Els pares de la Sara, una nena de 7 anys, expliquen com un dia mentre sopava va anar plorant cap a la seva mare espantada perquè deia que s’havia escanyat amb el menjar. Des d’aquell dia, la Sara va anar agafant por a empassar perquè creia que es podia morir i poc a poc, va anar deixant de menjar. Quan la Sara deia que no volia menjar, els seus pares primer la intentaven consolar dient “tranqui-la, no passa res!” però el pare també s’enfadava amb ella perquè no volia menjar.

Davant d’una experiència així, em de tenir en compte que, el nen/a l’està vivint com a real, per tant, és important que no li intentem negar el que està sentint, amb la idea d’estalviar-li el patiment, possiblement li estarem reforçant i incrementant.

A la Sara se li va explicar el que eren les preocupacions, comparant-les amb un arbre, de manera que com més es cuiden, reguen etc.. més grans es fan.Va ser fantàstic com la Sara, cada cop que pensava que es podia morir al empassar, enviava aquesta preocupació a una caixa imaginària que ella es va inventar.

Cristina Marquès Solé

Psicòloga Infantil col.18058

MOTIVAT O AVORRIT?

T’has vist algun cop fent la teva feina i preguntant-te: què estic fent aquí? Això que faig no em representa cap repte, m’avorreixo … I la desgana s’apodera de tu? Ets dels que fas la teva feina per vocació i se’t queda petita?

La falta de motivació a la feina és una constant avui dia, sobretot quan fa temps que fas la mateixa tasca i et sents capaç de desenvolupar activitats més complexes, assumir nous reptes o tenir més responsabilitats.

Moltes persones expliquen a sessió que la feina no els omple com abans i acte seguit deixen anar una idea relacionada amb el que fan que els engresca i els apassiona. Són persones-professionals de vocació, que han fet un creixement professional i necessiten marcar-se nous objectius per tal de sentir-se a ple rendiment.

Si et trobes en aquesta situació, la “mala” notícia (o bona!!) és que necessites fer un canvi i la bona notícia (o fantàstica!!) és que aquest canvi és possible. I no t’atabalis, si la teva feina és vocacional, no cal fer un canvi de sector!

Alegra’t! Has arribat a aquest punt perquè t’apassiona la teva professió i et sents capaç d’aconseguir una millora laboral. No caiguis en paranys i limitacions emocionals del tipus: sóc indecis/a, inconformista, ja no sóc el que era,...  La teva capacitat per créixer professionalment està activa, de tu depèn atendre-la o silenciar-la!

Com llegia fa pocs dies en un post, la motivació = MOTOR EN ACCIÓ!

Àngels Martí Pérez

Psicòloga col.9917

Coach Personal per a professionals en relació d’ajuda

2014

Benvolguts/des seguidors/ores,

Em complau donar-vos la bona entrada al 2014! Aprofito per comunicar-vos que ETIC segueix creixent. Ens consolidem com a equip i diferenciem la nostra tasca i àmbit d'actuació. 

Montserrat Soler: Psicòloga especialista en Teràpia Familiar i Coaching Personal.

Cristina Marquès: Psicòloga especialista en trastorns del desenvolupament i dificultats d'aprenentatge en la infància i l'adolescència.

Anna Sangrà: Fisioterapeuta i logopeda especialista en dificultats de la parla, el llenguatge i l'escriptura.

Àngels Martí: Psicòloga especialista en Coaching Personal en professionals en relació d'ajuda i Coaching d'equips.

L'equip d'ETIC us desitgem un nou any ple de noves oportunitats per seguir aprenent i creixent.

Àngels Martí

Psicòloga col. 9917

EL DESENVOLUPAMENT DEL CERVELL... EL NOSTRE GRAN ORDINADOR

Quan naixem, totes les parts del cervell s’han creat però no funcionen. Han de desenvolupar-se i unir-se entre elles mitjançant el creixement de ramificacions de les cèl·lules nervioses (neurones) i la mielinització de les fibres nervioses. Per tal que tingui lloc aquest desenvolupament és necessària l’estimulació dels sentits i respectar per tant, les diferents etapes del desenvolupament dels bebès.

El científic nord-americà Paul Mc Lean va proposar la teoria del “cerebro triuno”. Segons ell, el cervell humà consta de tres capes que controlen el xassís nerviós central o cervell de peix; el qual està format per la medul·la espinal i el tronc cerebral. Aquestes tres capes són el cervell reptilià, el cervell mamífer i el neocòrtex.

El cervell reptilià es localitza sobre el xassís nerviós (cervell de peix), i aquest cervell en els humans equival als ganglis basals. Les funcions del qual són controlar els reflexes posturals, és a dir, l’habilitat per posar-se de peu, caminar i mantenir l’equilibri. També s’encarrega d’inhibir les reflexes primitius (patrons innats controlats des del tronc encefàlic) i de regular el nivell d’activitat dels nens. Per damunt del cervell reptilià (ganglis basals) es situa el cervell mamífer o sistema límbic, el qual controla les emocions, la memòria, l’aprenentatge i el joc entre d’altres. Finalment, per damunt hi trobem el neocòrtex o cervell humà, la qual ens permet estar al cas de la informació sensorial i el món que ens envolta per tal d’actuar de manera conscient. En la part més frontal del neocòrtex, localitzem el còrtex prefrontal, el qual és molt important per les funcions executives com són l’atenció, la planificació, el judici, el control dels impulsos, el pensament abstracte i la capacitat d’iniciativa.

A continuació els deixo uns enllaços de vídeo o en text on s’explica el desenvolupament del cervell i la teoria del científic Mc Lean.

http://www.youtube.com/watch?v=rw3YiWdH8tM 

http://www.youtube.com/watch?v=McljSubWvr4

http://www.asociacioneducar.com/monografias-docente-neurociencias/r.bidoglio.pdf

http://blogdecatedratecnologiaeducativa.blogspot.com.es/2010/10/el-cerebro-triunotres-cerebros-en-uno.html (en aquest enllaç hi trobareu un vídeo on s’explica breument l’evolució del cervell)

Anna Sangrà

Fisioterapeuta i Logopeda col. 3723

LA INTERACCIÓ EN L'EDUCACIÓ: RELACIÓ DE PODER VERSUS EMPATIA

La família té una impotència cabdal en el desenvolupament emocional i l’autoestima de l’infant.

En la parentalitat, J.L. Linares, comenta que destaquen dos tipus de funcions: la socialitzant i la nutrient. En la primera hi ha les funcions normatives i protectores i en les segona hi ha el reconeixement, l’estima i la valoració.

Les habilitats com l’escolta activa, l’empatia i  el recolzament afavoreixen la funcionalitat de la família a diferencia  de les critiques o l’abús de poder que provoquen el distanciament , el rebuig i generen incomprensió. Els patrons de comunicació que s’estableixen en la interacció estan relacionats amb la competència familiar.

Cal tenir en compte com poder reduir la interacció des del poder, Jane Nelsen en suggereix canviar les ordres per preguntes que convidin a la reflexió, per exemple en vés de dir : ordena l’habitació, potser podries dir: que pots fer perquè la teva habitació estigui més ordenada?

Un altra manera per evitar la rivalitat és oferir opcions i demanar al menor la seva col·laboració o ajuda. D’aquesta manera el menor sentirà que pot escollir. La gran diferencia és que no imposes, et poses al seu lloc i l’hi ofereixes l’oportunitat de sentir-se bé.

Quan  castiguem per un comportament inadequat no aconseguim que el menor reflexioni sobre el que ha fet, segurament el que aconseguim és que s’enfadi amb nosaltres i probablement es comportarà pitjor.

Les alternatives que proposa Nancy Samalin, en el seu llibre “Con el cariño no basta”, són  ajudar als menors a buscar solucions i permetre que intervinguin en el procés de resolució del conflicte amb l’objectiu que assumeixi la conseqüència del seu comportament.

Montserrat Soler

Psicòloga col. 3310

L’AUTISME

És una alteració del neurodesenvolupament de caràcter crònic. En els últims temps el concepte d’autisme ha adoptat una nova visió. Ara, quan parlem que un nen/a presenta les dificultats pròpies de l’autisme, hem de tenir en compte que això avarca un continu que va des d’una afectació molt profunda en alguns nens a d’altres que el seu funcionament social i personal és força adaptat. Podem dir que hi ha una àmplia gamma de símptomes, habilitats i nivells de discapacitat que poden presentar.

                 

   A U T I S M E - T E A

Des de l’ infància precoç, abans dels 12 primers mesos de vida ja podem veure alguns comportaments: nens molt irritables, no tenen contacte visual, no imiten gestos ni somriures etc. A mida que el nen/a es va fent més gran veiem com els hi costa iniciar relacions amb els altres nens, no entenen les emocions que poden sentir els altres etc., amb la qual cosa resulten poc eficaços socialment. A més, el seu llenguatge literal, és a dir, tenen molta dificultat per entendre dobles sentits, bromes etc. Com el cas d’un nen que s’asseu davant meu, i li pregunto, “com estàs?” I em respon: “assegut!”. El seu llenguatge també és peculiar, pot fer sorollets estranys o repetir la última paraula que li acabes de dir.

El que també és molt comú en aquests nens són els interessos restringits i preocupacions inusuals i intenses. Per exemple: en Marc de 7 anys es passava hores i hores llegint llibres de minerals. La informació que reben la processen de forma diferent, els hi costa molt donar importància a allò més rellevant i donen excessiva importància als detalls.

Davant d’emocions intenses, quan es posen nerviosos, poden fer moviments ràpids amb els braços com si fossin ales, donar saltets etc.Les reaccions que poden tenir davant de qualsevol canvi poden ser exagerades.

A mida que van creixent, a l’adolescència es torna molt complex, resulten peculiars, es veuen diferents però no saben perquè, hi ha un desinterès per a comunicar-se, el seu to de veu no sol ser l’adequat.

El que es coneix com La Síndrome d’Asperger és quan comparteixen símptomes que hem comentat anteriorment, però sense les dificultats d’aprenentatge associades (presenten un nivell d’intel·ligència normal o superior) i sense cap tipus de retard del llenguatge.

El joc simbòlic, consisteix en fer que alguna cosa que no existeix, i es considera com quelcom que existeix realment. Els nens sense autisme no tenen problema en el joc simulat, els sembla divertit donar-li la volta a la realitat i mantenir-se distanciat. Els hi agrada interpretar el paper de pare/mare o jugar “a metges”.A continuació veurem com un nen amb autisme intenta establir un joc simbòlic amb la seva germana:

L’Anna té 9 anys i en Joan 7:

-Anna: Vinga Joan! anem a construir una casa per les meves nines.

-Joan: D’acord, anem a construir una casa per les teves nines.

En Joan va a buscar uns coixins i uns llençols, però per ell, quan la seva germana ho té tot a punt per començar, veu al seu germà, estirat a terra amb el cap sobre el coixí.

-Anna: Mira, l’estanteria és la nostra casa i l’armari serà l’habitació de les nines. I ara, anirem a buscar una caixa de sabates per a que les nines puguin dormir.

-Joan: Dormir en caixes? Però si són per sabates!.

-Anna: Si! És veritat, però ara les caixes seran per a que hi dormin les nines. Les tovalloles seran els llençols. Que més Joan?

En Joan se’n va a la cuina i agafa un plat:

-Joan: I aquest plat, serà el nostre plat!

Cristina Marquès Solé

Psicòloga col. 18058

              

LIDERATGE VITAL: JA VIUS LA VIDA QUE REALMENT VOLS?

Fa uns dies va venir a la consulta una noia amb malestar emocional. Deia sentir-se trista, buida i a vegades, angoixada, sobretot quan estava a la feina. Per un instant, les seves paraules em van fer connectar en un moment en el que professionalment em vaig trobar fa uns anys i l’empatia va dinamitzar la resta de la sessió.

Em dedicava a la psicologia en l’àmbit sociosanitari i ho vaig començar a combinar amb la pràctica privada ( 3 ó 4 hores a la setmana), que em representava un gran repte. Els primers anys van resultar plaents, engrescadors i plens d’aprenentatges significatius que em permetien avançar en el meu fer diari. 

L’últim any vaig començar a experimentar les emocions i estats d’ànims que la noia m’explicava l’altre dia. Buscava la manera d’afrontar-ho i la solució que buscava era poc constructiva, o em carregava la culpa a mi o als altres(context laboral). En el sentit que em deia a mi mateixa, “no saps apreciar la gran comoditat que la feina et dóna, mira que no adonar-te’n de la sort que tens, aquesta feina la voldria tothom, tens estabilitat econòmica, un bon horari... I seguia sentint-me desmotivada. O bé, la culpa la tenia el context laboral, “no donen valor al què fem, només pensen en estalviar, no escolten...”. I la desmotivació seguia creixent!

El moment decisiu va ser després d’un accident de trànsit, quan al tenir la suficient distància emocional, vaig prendre consciència que el que realment volia fer amb la meva vida era dedicar-me a la pràctica privada, atenent nens, adults i famílies. I quin vertigen!!! Encara ho recordo! M’espantava la idea de fer-me autònom, assumir riscos, buscar la feina... Si, però a on! I com que tots sabem que després de la tempesta sempre arriba la calma, amb el suport de grans persones a les que aprecio, i sortint de la zona de confort assumint el risc que una vida plena té, vaig liderar el meu canvi laboral fent que cada dia fos únic, engrescador i vital.

Gràcies per la sessió! Em va permetre recordar la importància de viure la vida que vols, la que realment vols. T’ho has preguntat alguna vegada?

Àngels Martí

Psicòloga col.9917

Terapeuta Familiar- Coach personal